Capítol 8. Concert de roncs, pets i rots en Do Major (Índia, part III).

Durant el temps que vam estar sense en Richard, el vam utilitzar en dos ocasions. La primera per anar de Bombay a Goa, on la Lore ho va passar francament malament. Van ser 13 hores que va escollir estar tensa i nerviosa per culpa d’una rata que es passejava per entre els seients i que no li va permetre tancar un ull en tot el trajecte. Ni l’altre tampoc. Va estar tota la nit en blanc. Sort que al de tornada no en va aparèixer ninguna i la cosa va ser molt més calmada i divertida, sobretot pels joves alumnes d’una escola de Bombay que tornaven a casa després de passar uns dies a Goa. No van parar de preguntar-nos coses curioses i fer-se fotos amb nosaltres. Ens van dir que per ser estrangers i triar el seu país per viatjar, ens veien com una classe de Deus. En fi, com que no costa gens fer feliç a la gent, i menys si son nens, doncs ens vam fer tantes fotos com van voler, fins que la gent gran els va fer fora del nostre compartiment per tal que els deixessin dormir.

La Indian Railways, el mitjà de transport més utilitzat del país, va ser obra dels anglesos durant la seva colonització i és la segona xarxa ferroviària més gran del món, poden-te conduir a qualsevol punt del país. Per portar-ho bé mentre la utilitzes només has de relaxar-te, activar el pilot automàtic en el mode “no hi ha pressa”, procurar adaptar-te tan com puguis i gaudir-la. Encara que no t’apassioni. En poques ocasions a la vida hauràs viscut quelcom així, per lo que mereix tota la teva atenció i positivitat.

Com que els viatges acostumen a ser maratonians, el més segur és que hagis de dormir durant el viatge. Per aquest motiu, el millor és que et compris un bitllet per la “Sleep class”, on tindràs la oportunitat d’estirar-te en una de les lliteres del vagó. De totes maneres, dormir en una és una de les tasques més complexes, sobretot si s’és un principiant. Ja sigui pel sotragueig del tren, pels roncs, petos o rots dels veïns o perquè la llitera és massa dura o bruta, tancar els ulls i començar a somiar pot ser una utopia. Però si ho aconsegueixes, que no condeixi el pànic si et desperten a mitja nit amb una suau carona als peus. No ho podem assegurar, però creiem que podria ser degut a la curiositat que senten els indis per tocar uns peus tan poc curtits com els dels occidentals, o bé per la costum supersticiosa d’acaronar una pell tan pàl·lida com la nostra.

I si has tingut la sort de poder dormir un ratet, els despertars en aquest mitjà de transport poden ser una experiència no apta per a cors fràgils. És possible que et trobis en una situació que t’aclari la ment tan ràpidament com tres cafès, encara que no hagis dormit en tota la nit. S’ha de tenir un mínim de sang freda per aguantar la mirada a la gent que puntualment va passant una rere l’altra a demanar almoina després de que el revisor t’hagi despertat a crits a les 6 del matí per oferir-te quelcom de menjar. Aguantar el tipus amb serenitat i atendre primer a una àvia amb els ulls totalment en blanc, a un nen de 10 anys amb la cara desfigurada o a un altre sense cames després és quelcom tan difícil d’aconseguir com d’oblidar.

Es pot viatjar amb avió, però si realment et vols impregnar de l’essència d’aquest país no pots perdre’t un viatge amb tren. És obligatori.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.

Somiem en temps real. Tot i el mite de que els nostres somnis succeeixen en una fracció de segons, en realitat poden durar 20, 30 o fins i tot 60 minuts. El més probable és que només durin un parell de minuts al principi de la nit i vagin allargant-se a mesura que avança la nit i augmenten els moviments oculars ràpids.

DEDICACIÓ.

Diuen que tenir un piano no et fa pianista, de la mateixa manera que tenir un germà no et fa germà, o tenir un fill no et a pare. Doncs jo puc afirmar que tinc un germà. El millor. I com que és més gran que jo, puc prendre nota de cada acte que realitza. Perquè el teu germà gran és l’exemple que vols seguir. Té més experiència i sap quin camí ha de mostrar-te. En el meu cas, cada dia ha sigut així. El meu germà ha sigut una font d’inspiració diària. Cada dia ha assumit el seu rol de germà gran, aquell que ha de donar exemple amb la seva actitud i valors, i que ha de guiar i cuidar del petit. Recordo cada consell que m’ha donat durant tots aquests anys com si fossin un tresor. N’hi ha més de cent segurs. I el munt d’ocasions que m’ha trucat per telèfon quan sabia que estava preocupat per alguna cosa, encara que fossin tonteries. Sempre ha estat allí, i sempre ha sigut una persona de les més importants del meu entorn, que suposo que és com ha de ser. De fet, si m’he plantejat iniciar aquesta aventura per provar una nova vida a Austràlia ha sigut en gran part culpa seva. Ell sempre ha sigut molt especial. I no només com a germà, també he après d’ell com a fill. Perquè en aquest rol també sempre ha donat la talla. Fa anys que va decidir treballar a l’empresa del meu pare. I tot i que en aquestes situacions sempre es diu que això és ser un “fill de papà”, doncs el fill ja té la vida solucionada i no viu l’estrès de treballar en una empresa amb la pressió diària de saber que et poden acomiadar en qualsevol moment, aquí ell també sempre va estar a l’alçada. Recordo que era el primer en arribar a la feina i l’últim a marxar, agraint d’aquesta manera al nostre pare el favor que li feia acceptant-lo a la seva empresa. Mai va arribar un minut tard. Perdó, menteixo. Només recordo que arribés tard un dia, i va ser perquè havia passat una mala nit per grip. Aquí també vaig aprendre molt d’ell. La de feina que li va evitar al meu pare, un home ja gran, gràcies al seu esforç diari a l’empresa! Va tirar del carro tan com va poder per tal que el nostre pare, ja sense moltes forces i jubilat des de feia anys, no hagués de suportar tot el seu pes, que era molt. Si ja és un orgull com a germà, com a fill ha de ser brutal tenir-ne un així. I també per la meva mare. La de regals que li ha fet sempre pel seu aniversari. No hi ha any que s’oblidi d’ella. I marxo tranquil perquè durant tots aquests anys que venen sé que cuidarà d’ella com si fos un tresor. Està en bones mans. Perquè per ell, el més important del món son les altres persones, sobretot la seva família. Ell sempre és a l’últim lloc de les seves preocupacions. En definitiva, tot un exemple per a tot germà petit i una gran satisfacció per a qualsevol pare i mare. És impossible no estar orgullós d’ell. Segur que no és perfecte, però sí és l’ideal, d’edició limitada. Gràcies per tot, germà gran!