Capítol 1. L’origen del somni.

Per casualitat, fa un parell d’anys, vaig llegir un article d’una infermera australiana que va treballar durant molt de temps al departament de cures pal·liatives, on mostrava la seva experiència i explicava les cinc principals lamentacions que la gent amb malaltia terminal li explicava poc abans de morir. L’afirmació que obra aquesta crònica era la lamentació més freqüent. Deia que, quan s’apropa la mort, la gent s’adona que no ha complert la majoria dels seus somnis i, el que potser és pitjor, han d’assumir que ha sigut per decisions que ells mateixos han pres, o han deixat de prendre.

Quan vaig acabar de llegir aquesta frase, li vaig comentar a la Lore i des d’aleshores no vam deixar de reflexionar-hi. Sense adonar-nos-en, l’estudi d’aquella infermera es va acabar convertint en una llavor que es va plantar al nostre cervell. Crec que va ser l’origen de tot.

Amb els dies, la Lore i jo ens vam anar preguntant quin era el nostre somni verdader. Què era el que volíem fer que al morir no ens arrepentíssim de no haver-ho fet? Tots tenim molts somnis, però no sabíem del cert quin era que més ens treia la son. Saltar amb paracaigudes? Tenir fills? Hipotecar-nos per comprar una casa amb un jardí més gran que el del veí? Ens vam enfundar el mono de treball i amb una pala vam començar a cavar el nostre interior a la recerca d’una resposta.

En certes ocasions no saps el que busques, però pot passar que el que busques et busqui a tu també i no trigui a trobar-te. I va ser així com ens vam conèixer. Com per art de màgia, un dia qualsevol va aparèixer davant del monitor del meu ordinador la història de Charly Sinewan, d’en Fabian C. Barrio i d’en Miquel Silvestre, tres nois que ho van deixar tot per recórrer el món amb moto. No vam tenir que llegir moltes de les seves cròniques per entendre que aquell era el nostre somni. Crec que feia anys que transportàvem aquella idea al nostre cervell, però no li donàvem importància. Aquella idea, aquell somni, no era un altre que anar a Austràlia amb moto i després, intentar quedar-nos-hi a viure. Fa anys vaig tenir la possibilitat d’estar-hi durant tres mesos i realment em va encisar. Definitivament, era un bon lloc per intentar-ho.

Ja teníem el somni. Ara només ens faltava l’excusa i la valentia per fer-lo realitat. I trobar-ho no va costar gens. L’empenta que necessitàvem va aparèixer als missatges que cada dia ens arriben a través de les xarxes socials. Que si “la vida és massa curta com per viure el mateix dia dos vegades”, que si “viu el teu somni si no vols acabar somiant la teva vida”, que si “les millors coses a la vida no són coses, sinó moments”, que “com cansa ser tot el temps un mateix!”, que si “emociona pensar-ho, imagina’t fer-ho”, que “deixa de pensar en la vida i comença a viure-la”, o aquella que diu “qui vol fer quelcom troba un mitjà, qui no vol fer res troba una excusa”. Cadascuna d’aquelles frases era una excusa que se’ns incrustava al nostre cervell com una sangonera i no ens abandonava ni dormint.

I quan vam fer una caldo de cultiu de tot, de la reflexió de la infermera, de la història de gran Charly i en Miquel, i de la filosofia que cada dia ens arriba a través de les xarxes, ens vam adonar que aquell desig anava en augment i estava començant a devorar la nostra existència. Com succeïa a les fotos d’en George McFly a “Regreso al futuro”, a les instantànies on hi sortíem començaven a desaparèixer les nostres mans, braços i cames. Si no fèiem quelcom al respecte, acabaríem desapareixent del tot.

Com si fos una ballarina de ballet, aquell somni no parava de ballar al nostre cap. Tan de dia com de nit. Encara que no sonés cap mena de música, ballava i ballava sense parar a un ritme frenètic. I quan això succeeix, només hi ha una solució: afrontar la por i eliminar el dubte. Així que hem decidit treure’ns el paracaigudes per una temporada i saltar al buit. La llar d’una persona és on viu el seu gat. El meu ja fa temps que va morir. I com que diuen que “el món necessita gent que estimi el que fa”, hem decidit fer-ho. Partim el proper 12 de juliol de 2014. Ens acompanyes?

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia, Foto24 i Dynamic Line, gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies  a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT:

Somiar en color. Un estudi publicat a la revista American Psychological Association determina que abans de la invenció del televisor, la població reconeixia somiar en colors, és a dir, de la manera que percep la realitat. No obstant això, amb l’arribada de les petites pantalles a les llars, el ser humà va començar a tintar del blanc i negre els seus somnis degut a la influència de la tele, que en aquell moment només emetia en escala de grisos. Posteriorment, i amb l’arribada del color a les cases, l’arc de Sant Martí va tornar al subconcient.

DEDICACIÓ:

Dediquem aquesta primera crònica a les nostres mares; la meva per l’amor i respecte incondicional que sempre m’ha demostrat, i la de la Lore, la Constanza, per tenir un cor tan gran i generós que no entenem com li pot quebre al seu pit. Jo sempre li dic que si tot el món fos com ella, la humanitat i el planeta terra aniria molt millor. La seva intensa sensibilitat, alt sentit de la empatia i inmens carinyo cap a tot el món fa que no en tingui el més mínim dubte.