Capítol 10. El cor que a Pokhara va, mai no tornarà (Nepal i Tailàndia).

Passem dels 38 graus de temperatura ambiental, als 28. La gent passa d’aclaparar-nos a no fer-nos gairebé ni cas. Sense oblidar un tema molt important: el menjar. A Nepal ens tornem a alimentar amb una dieta més que normal.

No obstant, les carreteres no deixen de ser difícils. Tot i que no tenen res a veure amb les de l’Índia, hi ha camions, autobusos i furgonetes que flueixen igual de boges. Amb un desnivell brutal, passem dels 100 metres als gairebé 800 sobre el nivell del mar en pocs kilòmetres per unes carreteres que ens recorden molt a la Collada de Toses, molt a prop del meu poble, Ripoll. I així és com arribem a Pokhara, una ciutat de somni que als pocs minuts ja intuïm que no podrem oblidar en tota la nostra vida. Potser la seva bellesa s’amplifica pel fet que arribem de l’Índia i el contrast es fa més gran, però la veritat és que creiem que arribis d’on arribis, és una ciutat que no pot més que agradar i que quan l’abandones, penses amb ella més del que ella es pugui pensar. Un lloc així no es trop cada dècada!

Davant d’un llac espectacular i sota el recés de les immenses muntanyes nevades de l’Himàlaia reposa una ciutat tranquil·la i plena de pau on el rellotge es mou a un ritme diferent. La gent és amable i hospitalària, com ens ho demostra el primer dia en Suren Sus, un nepalès que treballa de cuiner a un restaurant de Bilbao i que feia 9 anys que no tornava a Pokhara, la seva ciutat.

Acceptem encantats el seu oferiment de visitar casa seva, que ens ensenya com si ens conegués de tota la vida. Dins ens sorprèn gratament veure el seu pare jugant a cartes amb els seus amics al terra del menjador. Així ja son feliços. No necessiten res més. I ho saben. Tenen tanta experiència que han après a gaudir de les petites coses, com acabarem fent tots nosaltres quan ho entenguem. Això és el que té viure molts d’anys. En ocasions comprens el significat de tot en uns pocs die, i en altres trigues dècades en aprendre-ho. I així acabes adquirint quelcom inevitable a no ser que siguis curt de gambals o no arribis a viure el temps suficient: l’experiència, que a més d’ajudar-te a entendre el passat i el present, és com una bola de cristall que t’ajuda a clarificar el futur amb força exactitud. Quantes més vivències tinguis, més afinaràs la punteria per saber com seran els esdeveniments futurs. Com la poqueta que actualment tinc, que em xiuxiueja que quan la Lore i jo siguem grans ens costarà moltíssim llegir qualsevol crònica d’aquest viatge (Hola, Lore i Albert del futur. Si esteu llegint aquesta crònica, no ploreu, ¿ok?).

Ens sorprèn que durant la nostra visita a Pokhara van morir més de 40 persones en un tracking per l’Himàlaia, que en absolut és un joc de nens tot i que ho sembli. Allà estan acostumats a aquesta classe d’accidents, però quan t’expliquen que aquell mateix dia també va morir una dona europea d’avançada edat mentre creuava un riu no deixa de sorprendre’t. Els natius viuen fets com aquests diàriament. És el seu pa de cada dia i a més tracten el tema de la mort d’una manera molt diferent a la nostra. Com el sexe, no està tan sobrevalorada com a Europa. Però per un estrangers que estan allí durant una setmana és una notícia que no passa desapercebuda.

Pokhara ens agrada tan que ens quedem més temps del normal. Només dormint podíem haver imaginat un lloc així. Ens llevem quan ens despertem i gaudim passejant dins d’aquest quadre emmarcat per les muntanyes més altes del món com dos nens menjant un gelat enmig de l’estiu. I com que potser no la tornem a visitar mai més a la vida, volem absorbir-la tant de temps com puguem. Els seus talls de subministrament elèctric matinals, els esmorzars davant del llac, gaudir de la seva gent i notar l’aire pur circulant pel teu cos són moments màgics que ens atrapen com si fossin braços que t’abracen fort perquè no marxis. Però com sempre que estàs bé, tot i que el temps es mogui a pas de tortuga, els dies passen ràpid i acabem acomiadant-nos d’una ciutat que no s’oblida i que sempre quedarà. Perquè de Pokhara un no se’n va. La seva essència queda dins del teu esperit i quedarà guardada per sempre en un d’aquells calaixos mentals d’on penja una etiqueta on s’hi llegeix “record per no oblidar”.

I partim cap a Kathmandu, la capital de Nepal. Ja ens han avisat que és una ciutat que cansa. No és tan estressant com qualsevol lloc de l’Índia, però les seves carreteres i carrers esgoten. I a través d’una carretera serpentejant i salvatge arribem a la ciutat on coneixem en Suraj i la seva senyora Saru, que son qui ens ajudaran a enviar la moto de Bangkok amb avió. Ho hem de fer així perquè per entrar a Myanmar amb vehicle propi passa el mateix que a la Xina, necessites un guia que és caríssim. Pots buscar un grup i repartir despeses, i el vam trobar, però tenien planejat entrar al país unes setmanes més tard, fet que no ens va gens bé.

I un cop la moto ja estava a l’aeroport i teníem els bitllets a punt, era el moment de gaudir dels carrers laberíntics de Kathmandu. I perduts pul·lulant pels barris del Thamel va ser com d’entre la multitud vam sentir algú cridar una paraula que feia temps que no sentia: “Albert”. Algú va cridar el meu nom enmig d’un carrer ple de gent, soroll i olors. Era la Diana i en Javi, més coneguts amb el mot “desde la moto”, una parella que va des de Madrid a Vietnam i que fins el moment només ens havíem comunicat a través de mails. I amb ells hi havia “Angel sobre ruedas”, un noi que va de Londres a Australia també amb moto, i la Lauranne i en Javi, de “Perro mochilero“, que donen voltes pel món amb el seu cotxe i el seu gos Meko. Com no podia ser d’una altra manera, vam anar a sopar per intercanviar diferents experiències i visions de tot lo viscut fins el moment. Sense dubte va ser un moment agradable que ens agradaria repetir en un futur proper. A veure si hi ha sort i ens tornem a trobar en algun altre moment a la carretera, al tren o on sigui. Per la nostra part, ens vam quedar amb ganes de més.

I al matí següent teníem una cita que en aquesta ocasió sí estava programada. La nostra última nit al Nepal la vam passar a casa d’en Suraj, la Saru i la seva família, que ens va convidar a sopar i a dormir. Diuen que hi ha tres classes de persones: les que parlen d’idees, les que parlen de notícies i les que parlen de persones. I com és preferible nodrir-se de la gent del primer grup i allunyar-se de l’últim, vam acceptar la seva invitació sense dubtar-ho gens. Sense cap mena de dubte, en Suraj és un home de projectes. Expira idees per cada poro de la seva pell, motiu pel qual que vam poder gaudir d’un sopar molt entretingut i enriquidor. A més, era el primer cop a les nostres vides que tan la Lore com jo menjàvem sense coberts. Utilitzar la mà dreta per recollir grans d’arròs i posar-se’ls a la boca és una experiència que un hauria de provar un cop a la seva vida.

Així arriba el dia que hem de pujar al segon avió del somni. I com que útil és tot allò que ens dóna felicitat, volem cap al país dels somriures: Tailàndia. La nostra primera parada és Bangkok, una ciutat en la que tot s’accelera. És la meva tercera visita a aquesta ciutat, per aquest motiu me la conec força bé. Per això ens allotgem molt a prop de Khaosan Road, potser el carrer de motxillers més famós del món. Diuen que hi pots trobar qualsevol cosa: un títol universitari, drogues, un carnet de conduir de qualsevol país o un “pase” de fotògraf per entrar com un professional a qualsevol camp de futbol del món.

Diuen que cada dia de la teva vida reps uns 12.000 missatges de tota classe, i d’aquests, uns 3.000 són publicitaris. Si mires bé al teu voltant en aquest moment, veuràs el nom de la marca del teu ordinador, del teu rellotge, de la teva camiseta, de llibres, de la tele, etc. Doncs aquesta xifra, a Khaosan Road, es multiplica. Hi ha senyals per tot arreu. És un carrer saturat en tots els sentits. Passejant per aquest carrer sents cançons de tota classe barrejades per tot arreu, algunes de les quals són en directe; veus mil cartells publicitaris que t’envolten com si tu fossis el protagonista d’un regal, i olores olors de tota mena, com els dels escarabats o escorpins fregits.

Al dia següent ens vam dirigir a l’aeroport a buscar la moto. Res a veure amb l’experiència del port de l’Índia. En unes hores ja estàvem a la sortida de l’aeroport, però als 10 kilòmetres conduits vam rebre la primera mala experiència en una carretera tailandesa. Un policia motoritzat ens atura i ens comenta que està prohibit anar amb moto per les autopistes, per lo que ens ha de multar amb 200 baths (uns 5 euros). Li diem que venim de l’aeroport a recollir la moto i que no ho sabíem. Després d’escoltar-nos, ens comenta que la multa és ara de 2.000 baths (uns 50 euros). Sorpresos, li supliquem que no ens multi, al que accedeix a rebaixar la multa, castigant-nos amb només 1.000 baths. Somrient, obre la mà per tal que dipositem a la seva base el bitllet que el calma i que rep sense deixar de somriure. I quan els diners son a la palma de la seva mà, amaga el bitllet col·locant el seu guant al damunt, desapareixent així de la nostra vida com si fos un mag. Com diria en Tarantino, “maleit malparit!”.

Però en absolut vam permetre que aquesta mala experiència pogués embrutar la imatge que vam percebre dels habitants d’aquest país. El millor que es pot fer aquí és obrir-se i gaudir de la seva gent. I el millor que pots fer per contactar amb ells és somriure. Els tailandesos, en general, són gent molt simpàtica que somriu per qualsevol motiu. Qualsevol excusa els serveix per tancar els seus ulls ametllats i mostrar la qualitat de la seva dentadura, ja sigui per coses tan bàsiques com saludar, indicar una direcció o, simplement, per donar les gràcies. Sembla que tenen ben apresa la lliçó que diu que la distància més curta entre dues persones és el somriure. Sobretot els comerciants, que saben se sobres aquella dita que diu “si no saps somriure, no obris cap botiga”.

I Yuphaphon Sangkannok, més coneguda amb el nom d’Oil, no és ninguna excepció. És la dóna d’en Jordi Meya, un amic del meu poble de tota la vida que viu a Tailàndia des de fa anys i que justament durant aquests dies és a Ripoll. Amb ella quedem una tarda per menjar i passejar i, com no podia ser d’una altra manera, ens va confirmar la regla: somriure és sà i contagiós. Hauria de ser obligatori fer-ho durant cinc minuts al dia com a mínim. Una abraçada per tots dos!

També aprofitem la ciutat per visitar el servei oficial de BMW, on li fan una revisió a fons al Richard. S’ho mereix i li dediquem tot el dia. Li esperen un munt de kilòmetres de somni que ni ell ni nosaltres oblidarem en els que veurem de tot. Coses bones i no tan bones, com la mort, a la que mirarem fixament. Mai fins al moment la havíem tingut tan a prop com la notaríem al cap de pocs dies d’abandonar la terra dels somriures.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.