Capítol 11. Deixar-te viure no és cap benefici. Matar-te no és cap pèrdua (Cambodia).

Però encara no és el moment adequat per descriure-ho. A mesura que anem avançant en la crònica anirem desenvolupant la història recent d’aquest fascinant país.

Sortir de Tailàndia no és gaire fàcil per uns turistes com nosaltres. I ho afirmem perquè aquesta terra cuida els seus turistes molt generosament. La única pena és que pel fet d’entrar per terra, el visat és només per dues setmanes, que passen ràpides. Però la resta és irreprotxable, començant amb els preus accessibles i acabant amb les atraccions turístiques molt variades (temples, illes, estàtues gegants al costat de la carretera, etc.).

Així doncs va arribar el moment en el que vàrem haver de deixar Tailàndia per una setmana i mitja o dos, i visitar el regnat de Cambotja que ens va sorprendre tremendament. Creuar la frontera i entrar al país té una característica que no passa desapercebuda. Aquest és probablement l’únic país d’Àsia on els cotxes van per el carril dret i d’aquet fet els responsables podrien ser els francesos, que varen dominar aquest país anys enrere. A mesura que deixes la frontera i tires endavant et vas adonant en quin país meravellós estàs. I per si et queden dubtes, quan arribes a Siem Reap desapareixen del tot.

Feia molta calor quan vam parar la moto per entrar a un Guest House a buscar allotjament. És aquí on vam comprovar que érem a un país accessible per tota mena de turistes. A la pregunta “Si us plau, podem saber el preu d’una habitació per dues persones durant una nit?”, la resposta va ser “7 dòlars”. Ens feia por entrar, però poc després ens trobàvem en una habitació amb aire condicionat, dos llits molt nets i bany a l’habitació, sense oblidar-nos de la tele, que de vegades ens distreu força. Sobretot a l’Albert, que la utilitza com a ajuda per conèixer la cultura del país. Queda encisat quan hi veu un campionat de petanca entre Cambodja i Laos. Diu que mai s’hagués pensat que algú es pot guanyar la vida amb aquest joc. Els dos coneixem molts avis que els encantaria participar i que de ben segur guanyarien a qualsevol d’aquests països. I amb tot plegat, com que teníem més del que ens esperàvem per un preu que no ens deixava indiferents, vàrem pensar que valdria la pena quedar-nos més d’un dia allotjats allí.

La propietària ens va cridar molt l’atenció per la seva manera generosa de tractar els seus déus. A la planta baixa es trobava un petit temple com de joguina que no podies passar sense fixar-t’hi. Hi havia uns deus que vivien molt bé, millor que molta gent del país. Cada matí la senyora es cuidava de preparar-los tot el que ella considerava necessari perquè estiguessin contents. Davant seu hi col·locava unes dues o tres tasses de cafè, encens (aquells palets que quan s’encenen més de 50 al mateix temps desprenen una olor que, tot i ser molt forta, als seus deus no els molestava gens ni mica), sucs, menjar típic, flors i més coses que ben segur els feien feliços.

Al dia següent el vam dedicar a conèixer la ciutat i és quan vam veure que la gent és una mica insistent. Potser massa. Per exemple, seiem a prendre un cafè i de cop ens cridaven l’atenció oferint-nos un “tuc-tuc”. Són així d’insistents perquè el país encara s’està “aixecant” econòmicament d’un esdeveniment que mai a cap lloc no hauria d’haver passat. Però seguint el fil de Siem Reap, no podem passar sense explicar el sentiment d’alegria que vam tenir en visitar els famosos temples.

La història d’aquestes meravelles és bastant inexacte. Sabem que els principals temples són: Angkor Thom, Ta Pnom i Angkor Wat (Ciutat del temple). La informació que hem pogut recollir per internet i dels habitants de Siem Reap explica que l’any 1432, Angkor Wat va ser abandonada probablement per la decadència de l’Imperi Jemer. Tot i així, durant els anys, alguns emperadors varen poblar Angkor Wat i cadascun d’aquests va retocar les obres dels precedents, fins a l’any 1594, quan la ciutat va ser abandonada definitivament. Amb el temps, la selva va fer la seva contribució natural i gairebé els va fer desaparèixer del tot.

Així va estar fins a mitjans del segle XVI. I quan els van descobrir, va meravellar tant que un dels seus principals visitants occidentals que el van visitar, Antonio da Madalena, un monge portuguès, va dir que era una “construcció tan extraordinària que no és possible descriure-la per escrit, especialment perquè no n’hi ha una altre de similar en tot el món. Té torres i decoració en tots els refinaments que el geni humà pot concebre”. Ni nosaltres mateixos ho haguéssim pogut descriure millor.

Només aparcar la moto davant del complex on és ubicat el primer temple hi veiem uns monos que no ens esperàvem que serien capaços d’oferir-nos una sorpresa més endavant que faria que no ens oblidéssim d’ells durant uns dies. Impacients, creuant un pont de conte ens dirigim al temple, el més gran i probablement el més atractiu.

Només posar el peu al temple, un munt de preguntes t’arriben al cap. Com va ser possible dibuixar a les parets aquelles flors i ballarines en aquella època? Quan van trigar a esculpir tots aquells dibuixos? Quina mena d’instruments van utilitzat? Com era dia a dia d’aquella població? Ser dins del temple et desconnecta totalment de la resta del món al que estàs acostumat a viure, però la calor que hi feia ens ha recordat que encara que el temple és preciós, hem de pensar que no és l’únic. Els altres també es mereixen tota la nostra atenció i temps.

Sortint del temple i tornant a l’aparcament, gran va ser la sorpresa que ens hi esperava. Els monos que havíem saludat quan vam arribat van decidir remenar una mica la moto tan com van poder. Mentre miràvem els desperfectes, alguns locals van venir a explicar-nos la feina dura que havien fet els monos. I van fer una bona feina. Treure la bisera d’un casc i tirar-la al terra, així com també arrencar un dels micros; estripar la protecció de l’esquena de la maleta del darrera, i arrencar el logotip de BMW del manillar de la moto. I tan sorprenent va ser veure les destrosses que els monos havien produït com el somriure de la gent que ens explicava els fets.

I què podíem fer en aquell cas? Intentar arreglar el que es podia i animar-nos que estem en un lloc privilegiat i, per cert, sota un cel que mai havia admirat tan. Immens, tenia un blau molt intens amb uns núvols blancs que produïen un contrast únic.

Durant tot el dia vam estar visitant temples i conduint per caminets encantadors. N’hi havien molts, però no ens cansàvem de visitar-los. Cadascun era especial. Tan, que al vespre ens miràvem i encara seguíem preguntant-nos sobre la misteriosa cultura que havia viscut allí, segles enrere.

Dos dies després ja érem a Phnom Penh, la capital del país. Hi vam arribar després d’un viatge molt interessant i intens. Sortint de Siem Reap pensàvem que totes les carreteres serien similars a les que ja havíem conegut, però estàvem equivocats. Molts trams de la carretera eren sense asfaltar que aixecaven un munt de pols que no havíem vist fins ara. Va ser el viatge en el que ens vam empassar més pols de tots els trams recorreguts fins ara. Durant el viatge vàrem veure com en una moto és possible transportar moltes més coses que el cervell d’Europa és incapaç de pensar. Per exemple, jo no hagués tingut cap idea sobre com col·locar tres porquets en una moto força petita i transportar-los uns quants kilòmetres. Tampoc sabria com fer-ho per transportar uns matalassos. En canvi, aquesta gent ho feia de meravella. Tenen una solució per tot.

El viatge va durat unes 5 hores, temps en el que, com hem dit, poques eren les estones que no ens empassàvem pols.

20 kilòmetres abans d’entrar a Phnom Penh tot va canviar. Les carreteres que estàvem acostumats van tornar a ser presents, les motos transportaven només persones i la resta del paisatge va comença a tenir “color” una altra vegada.

Per fi, després de voltar una mica per l’interior de la capital, vam trobar una Guest House accessible de preu i de bones condicions. Feia vergonya dirigir-te a la propietària per preguntar-li detalls sobre l’habitació pel fet que teníem la cara molt més bruta que un treballador del camp que no para en tot el dia. Com la majoria dels cambodjans, aquesta dona era també molt amable. Sense fer-nos sentir malament per com ens vam presentar, ens va oferir una habitació molt “generosa” amb un bany molt gran on vam poder rentar l’equipament de la moto. Aquesta dona tan trempada ens va deixar aparcar la moto dins de la recepció durant les nits per tal de no tenir un possible esdeveniment inesperat.

El dia següent el vam dedicar a fer una excursió per la ciutat per experimentar el que havíem llegit sobre Phnom Penh. Des de l’hotel vam llogar un guia que tenia un tuc-tuc molt modest igual que era ell i ens va portar generosament per tots els llocs importants de la ciutat.

Vàrem començar l’excursió en una atracció turística poc habitual per nosaltres, el “Cambodia Shooting Range”. Es tracta d’un camp de tir on t’entreguen com un menú de restaurant que mostra tota la seva oferta. Des de tirar 25 trets amb una pistola a disparar una metralleta o una escopeta, o fins i tot un bazuca o llençar una granada per uns 100 euros. Però com que a nosaltres no ens va interessar gaire aquest servei, vam acabar rebutjant-lo per poder continuar la ruta.

Poc després estàvem a un dels dos llocs que més ens va despertat l’atenció: The Killing Fields. Vam decidir entrar encara que sabíem que la història d’aquest lloc és realment dura i cruel. Per tenir més informació, vam pensar que valia la pena escoltar un guia d’àudio. El que les nostres orelles van sentit durant l’estància als “killing fields” va resultar ser l’esdeveniment històric més terrorífic que hem sentit mai. La història explica amb tristesa que a l’any 1975, els Khamer Rouge, un partit comunista liderat per Pol Pot, van produir una de les massacres més grans de la història de la humanitat torturant gent, forçar-los a treballar entre 12 i 15 hores al dia al camp, i finalment matar-los brutalment. El que aquest moviment desitjava era portar el seu país a l’any “zero”. Volia crear una nova societat especialitzada en agricultura. Pol Pot considerava que cada intel·lectual era una amenaça. Així doncs, cada persona que portava ulleres, parlava un altre idioma, tenia amics estrangers, o treballava en un altre ofici que no era l’agricultura, era considerat enemic. Per tant, en molts dels casos, tenia que ser torturat en una presó per acabar sent eliminats.

Els Khamer Rouge tenien eslògans que posen la pell de gallina. Frases com “deixar-te viure no és cap benefici; matar-te no és cap pèrdua”, o “millor matar a un innocent per error que deixar viu a un traïdor dubtós” formaven part de la bíblia d’aquest règim. Les estadístiques indiquen que en els 4 anys que va durar aquest maleït règim, 3 milions de persones varen perdre la vida sota el govern de Pol Pot, o el que és el mateix, una de cada quatre persones va perdre la vida.

Utilitzaven diferents formes per matar: cremant-los o colpejar-los amb ferros al cap i tirar-los en un forat. També moltes dones eren violades abans de ser assassinades. Els nens acostumaven a morir colpejar-los amb el cap contra un arbre. I per si no fos suficient, tot això ho feien mentre de diversos altaveus penjats de diferents arbres expulsaven música alegre a tot volum per tal d’ofegar els crits de la gent que era assassinada. Irònicament, aquest arbre actualment és conegut amb el nom de “Magic tree” (Arbre màgic).

Hi ha gent que potser es pregunta per què les persones que varen morir no van ser disparades. La resposta és: per què les bales valen diners.

És trist acabar la visita sabent que Pol Pot que va acabar morint l’any 1998 a casa seva sense donar cap mena d’explicació per haver produït aquest genocidi al seu propi país. Potser en masses ocasions, la vida acaba sense ser justa.

El proper objectiu turístic va ser un museu. Quin? Ni més ni menys que la presó on era torturada la gent del poble. Aquest lloc evidencia les maneres i els utensilis de torturar les persones. Massa difícil per relatar. Distribuïdes per moltes parets, hi havia senyals que indicaven la prohibició de riure dins el museu. Estranyat, l’Albert s’anava preguntant “qui és l’animal que pot dibuixar un somriure al seu rostre en un entorn com aquest?”.

L’excursió va finalitzar amb la visita d’uns temples moderns al centre de la ciutat. Després vam aprofitar per gaudir de la companyia del nostre conductor que vam acabar admirant pel fet d’haver sobreviscut en aquells temps. Els tres vam acabar menjant junts. I així vam finalitzar el dia, absorbint una informació que no ens va deixar indiferent. Viure dia a dia amb la taca irremeiable que va deixar el passat és quelcom que només els cambodjans saben el què significa. Perdre algun familiar no és gens fàcil, però perdre’l en aquelles condicions encara menys.

Afectats emocionalment, el pròxim dia vam tornar a Siem Reap. Ja sabíem que requereix tornar-hi i ben al dematí vam arrancar cap a la ciutat dels temples més famosos del món. El viatge no el vam considerar tan dur com el d’anada, i poc abans d’arribar a la nostre Guest House preferida, vam aprofitat per dutxar en Richard perquè realment ho necessitava. Vam decidir quedar-nos-hi uns quants dies més perquè encara quedaven algunes coses per apreciar.

L’endemà vam conèixer en Dough, un australià jubilat de Melbourne que viu a Cambodja des de fa sis anys, i amb que vam compartir un temps de qualitat mentre dinàvem. També vam gaudir de la presència d’un amic seu, en Brian, que no va parar de fer-nos riure. Els dos eren molt simpàtics i amables, ens varen donar consells per quan arribéssim a Austràlia.

En Dough també ens va ajudar a entendre una mica la vida dels cambodjans. “La vida aquí és molt barata”. En Dough es referia que, per exemple, si un cotxe atropella un vianant, val més que el mati, perquè si l’accidentat segueix en vida, al conductor del cotxe li resulta més econòmic pagar el funeral que les despeses d’una invalidesa. No saps què preguntar o com expressar-te davant d’una afirmació tan inesperada. Després de dinar en Dough ens va acompanyar a enviar les postals que sempre ens fa il·lusió enviar cap a la gent més important per nosaltres.

No vam deixar Siem Reap sense observar persones sense alguna de les extremitats. Tot això és degut a que per tot el país hi ha mines i granades que no van explotar i que s’activen quan algú hi passa massa a prop.

Definitivament Cambodja és el país que més ens ha impressionat per la seva cultura i els seus esdeveniments històrics. I la gent d’aquest país la considerem molt especial només per el fet de ser capaços d’afrontar cada moment de la vida actual. L’examen que han de passar cada dia amb els records dels anys que van viure els converteixen en herois pels nostres ulls.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.

Temps dormint. Ens passem una tercera part de la nostra vida dormint.

DEDICACIÓ.

Aquest crònica està dedicada a en Doug i en Bryan, al conductor del tuc-tuc, la propietària de l’hotel de Phnom Penh, el cambrer que ens va servir dues begudes que no tenia dits a una mà i a totes aquelles persones que van patir i encara pateixen les conseqüències del règim de Pol Pot.