Capítol 16. El somni que es va penjar (Indonèsia III).

Però encara no t’embolicarem dins la nostra tristesa. No és el moment, i menys estant al principi de la crònica. Ho deixarem per la línia 112, que és on ens començarem a posar una mica sentimentals. Passem per la 13, amb la qual cosa hauràs de tenir paciència 99 línies més. Procuraré que arribis allà de la mateixa manera que quan canvies la marxa del teu cotxe: sense que te n’adonis.

Com acostumem a fer, començarem descrivint el paisatge i les sensacions. La veritat és que teníem moltes expectatives al rodar dins d’aquesta tercera illa del país. Bali té tanta bona fama que més amunt no poden estar. I a mesura que anem recarreguen els primers kilòmetres, pensem que la nostra estada aquí serà del millor del viatge.

Bali ens dóna la benvinguda amb una carretera fantàstica. Només abandonar el port et comencen a rodejar arbres pels dos costats de la calçada amb unes branques tan llargues que et cobreixen per complert. Sembla que siguis dins d’un túnel verd, gairebé fosc, crivellat per una metralleta amb uns forats que permeten que els rajos del sol s’hi endinsin fins el fons.

A diferència de Java, el trànsit és més fluid. El factor sort no és tan necessari per evitar petonejar l’asfalt. De totes maneres, millor no baixar la guàrdia. En Murphy sempre està present esperant la seva oportunitat per espatllar-te el dia. La de vegades que m’ha picat l’ullet després de riure-se’n de mi!

Abans d’entrar a Denpasar, la ciutat que ens acollirà els propers dies, ens aturem a menjar a un altre restaurant autòcton. Ja som immunes a qualsevol tipus d’aliment. Desconeixem el què mengem, però ja no ens importa. Com aquell menjar misteriós servit en un plat ple de formigues movent-se per tot arreu. Sembla l’epicentre d’un formiguer. Però ja no les aparto. Tan sols les esquivo amb la cullera amb tanta indiferència que és inevitable que alguna pugi i realitzi un fugaç viatge d’aquell bol a la meva boca.

El viatge està fent efecte en nosaltres. Lentament notem com en Randall Stevens, aquell diminut senyor que es va colar al nostre cervell el primer dia del viatge per començar a fer neteja i ordenar les coses tal i com vam comentar a la crònica número 2, va realitzant una bona feina. I ho notem. El nostre caràcter, idees i visió està canviant kilòmetre rere kilòmetre. Crec que res del que va ser tornarà a ser. Fins i tot tenim opinions que contradiuen les que teníem abans de partir. I creem que és quelcom positiu. La ment hauria d’evolucionar de la mateixa manera que ho fa el cos. Que un tingui els mateixos pensaments durant anys no és una bona senyal. És necessari que la opinió i visió de les coses canviïn sovint, i viatjar és la millor manera de provocar-ho. És la millor medicina. Si llegir perjudica seriosament la ignorància, viatjar la mata directament. Moure’t i veure diferents cultures t’ofereix la oportunitat d’obrir les finestres del cervell per tal que pugui entrar aire fresc. La teva opinió i visió pot canviar a diari. I si ets a la Índia, fins i tot ho pot fer cada hora. Quants més contrastos es viuen, més evolució pot patir la teva visió de les coses. El problema és si pateixes “sofofobia”, que és la malaltia a tenir por d’aprendre, conèixer o adquirir nous coneixements. I si a sobre pateixes “basofobia”, que és la por a caure, no ens atrevim en absolut a aconsellar-te un viatge pel món com el que aquí estem narrant.

Per altra banda, viatjar també t’ofereix la oportunitat d’adonar-te que la gent és bona. Tan, que et pot passar com a Salinger, que pensava que era una espècie de paranoic invers, doncs sospitava que tota la gent tramava fer-lo feliç. Perquè el món, al contrari del que pugui opinar molta gent, és un lloc molt més segur del que sembla. La oxitocina, la hormona responsable de l’amor, està molt més ben repartida del que transmeten els telenotícies, uns programes de televisió que es nodreixen bàsicament de les males notícies. Saben que són les que més venen o, dit d’una altra manera, les que més audiència creen. No oblidem que l’objectiu d’un telenotícies no és informar, sinó entretenir. I són conscients que la millor recepta per aconseguir-ho és la d’emetre desgràcies. Saben que les males notícies poden commocionar a l’espectador, però que veure-les des del sofà de casa genera a la gent una sensació de seguretat que li conforta fins a tal punt que fins i tot els pot crear plaer. Sabies que als Estats Units es va emetre un telenotícies que només mostrava bones notícies? No va durar ni un mes. Senzillament perquè no tenia audiència. Per aquest motiu, des d’aquestes humils línies, a més dels somnis, també volem reivindicar el bon cor de la majoria de la gent amb la que ens hem creuat i que gairebé sortiran al telenotícies. La humanitat no és tan dolenta com la pinten. En tot cas, ho són alguns dels seus dirigents, que en masses ocasions no estan a l’altura.

No obstant, sempre que sigui reflexionant i qüestionant-te cada notícia que mostren, està bé veure telenotícies. Però si vols entretenir-te, tal i com vam fer a la crònica 5, reivindiquem les endivinalles per la seva capacitat per fer-te rebregar el cervell. Com aquest titulat “L’home que es va penjar”, que diu:

“En un graner de fusta completament buit hi ha un home penjat de la viga central. La soga amb la que s’ha penjat medeix tres metres i els peus es troben a trenta centímetres del terra. La pared més propera és a sis metres. No és possible escalar ni a les parets ni a la viga i, no obstant, l’home s’ha penjat a sí mateix. ¿Cóm ho ha fet?”

Si vols pensar una estoneta abans de llegir la resposta, no continuis llegint. Atura’t aquí, doncs trobaràs la resposta just en el següent punt.

Si has arribat fins aquí és perquè han passat dues coses: o has trobat la resposta, o t’has rendit i la curiositat t’està devorant. Doncs aquí te la mostro: L’home va pujar a un bloc de gel que es va anar fonent amb la calor.

Aprofito aquest espai en blanc per recordar-te que falten 20 línies per tornar-nos una mica sentimentals.

Però tornem a Bali. Tot i que és una ciutat que no ens torna bojos, Indonèsia ens està robant el cor. No sabem si quan l’abandonem, ens el tornarà. No obstant, amb la generositat que ens ha demostrat que té, apostem que el recuperarem a l’acte. Però passarà com va passar a Pokhara, que ens el va tornar, però en faltava un trosset. Si seguim així, aquest viatge ens deixarà sense òrgan i ens veurem obligats a buscar dos donants.

Després d’una petita migdiada, continuem el nostre camí cercant un hotel apartat del centre per tal que sigui el màxim d’econòmic possible. Com sempre, com aquell assaig de Saramago, anem a cegues. En ocasions l’atzar ens és favorable i acabem trobant un petit tresor, i en altres es burla una mica de nosaltres. Però en aquesta, se sent generós i ens ofereix un hotel tan fantàstic com econòmic de tan sols sis habitacions regentat per una família que ens guanyarà en poques hores. A més, molt a prop hi ha una diminuta botiga autòctona on cuinen uns noodles que ens tornen bojos per només 20 cèntims el plat. L’atzar, en aquest sentit, ens ha sigut favorable. Sembla sentir-se misericordiós intuint que aquest serà l’últim hotel del viatge on ens allotgem.

Sí, amic/a, sí, has llegit bé. Ja has arribat a la línea número 112 de la crònica, on ens hem de posar una mica sentimentals. Amb certa tristesa t’hem d’explicar que el viatge finalitza aquí. La Lore ha quedat embarassada i hem de tornar. Dues persones caben perfectament a la moto, però tres són multitud. A més, en Zutroy o en Ruttiger (no sabem encara quin nom escollir) no es mereix rebre els cops que produeix l’asfalt d’Indonèsia durant els primers dies de la seva existència. I bé, podria allargar aquesta broma fins a l’infinit i més allà, però no ho faré. No, la Lore no està embarassada. Tinc només 40 abrils. Encara no soc el suficientment madur i, molt menys aventurer per llençar-me a tenir descendència. Tenir un fill sí és una aventura! I aquesta sí que dura tota la vida. Definitivament encara no estic preparat. Si per llei un s’hagués d’examinar per tenir fills, segur que suspendria. A més, m’imagino de vell veient el meu fill acostant-se per dir-me que vol fer com el seu pare i que també vol anar fins a Bali amb moto. Crec que em vindria un infart.

Tornat a la realitat, són altres els motius que ens obliguen a detenir-nos. Hi ha moltíssims petits factors que, junts, exerceixen tan pes damunt del meu peu esquerra que ens obliguen a frenar. Després d’estar-ho meditant i debatent durant les tres últimes setmanes, la Lore i jo decidim finalitzar aquí el nostre passeig per aquest somni. Després de 8 mesos i de recórrer més de 30.000 kilòmetres, avortem la missió a només 4.000 kilòmetres de Sydney, parlant en termes de distància, o a només 8 o 9 dies parlant en termes de temps. I ens has de creure que no és gens fàcil prendre una decisió així. Sé que pensaràs: estem bojos. Ens quedem a les portes d’Austràlia, el nostre país veí, i fer-ho fa tan de mal com deu assots al cul amb una regla de 50 centímetres. Però després d’agafar un paper en blanc, traçar una ratlla al mig que divideix els “pros” i els “contres”, i anotar-los, després de contar-los ens n’adonem que el resultat indica que hem de parar. Podríem continuar, però ho faríem una mica turmentats i estressats. I aquest no és el pla. Una retirada a temps és una victòria, i has de frenar quan te n’adones que si navegues per un somni d’aquesta magnitud l’has de viure amb la màxima relaxació possible. La teva motxilla ha d’estar totalment buida. I la nostra ja començava a acumular alguna pedreta que ens atabalava una miqueta.

Com a la Índia, la Lore i jo vam acabar deduint que el món es divideix en dos: els que creuen que el món es divideix en dos, i els que no. Jo soc dels que creu que es divideix en dos: els que estan d’acord amb en Yoda, i els que no. Personalment soc dels que, en alguns casos, no està d’acord amb les seves afirmacions. Com, per exemple, aquella que diu “O ho fas, o no ho fas, però no ho intentis”. Sempre dic que no és bo generalitzar. Hi ha casos i casos. En molts aspectes de la vida, sí que és bo aplicar aquest concepte. Hi ha coses que no tenen terme mig. Si comences, has d’acabar. Estic d’acord. Com ser pare. Si ho ets, ho has de ser des del dia ú fins a l’últim. Però en altres situacions, hi ha accions que si es comencen, no tenen per què tenir un final com a objectiu. Per exemple, tornant al tema dels fills, et pots plantejar tenir-los. I comences a buscar-los, però no hi ha manera. Passen els mesos i amb la teva parella veieu que no us quedeu prenyats. Doncs seguiu intentant-ho! Quin problema hi ha? Amb lo bonic que és buscar-los! A més, si els habitants d’aquest planeta busquessin fills més sovint, segur que tot aniria molt millor! Doncs el mateix succeeix amb els viatges. Et pots marcar un destí, que en el nostre cas era Sydney. Però l’objectiu no és arribar allà, sinó que és gaudir del trajecte. El que et marca, el que et farà canviar la visió de les coses no és arribar al destí, és el viatge, el dia a dia. Per aquest motiu, si no acabes d’arribar al teu objectiu, no passa res. Les tantes coses positives que t’ha regalat l’experiència no són fruit de l’últim lloc que visites, sinó que és fruit de cada segon que vius durant la ruta.

Però no escrivim tot això per sentir-nos millor i que ens serveixi d’excusa. No et creguis que això acaba aquí. No només prenem la decisió de frenar. Hi ha una segona decisió, igual d’important: a Bali finalitza la primera part d’un somni que no oblidarem mai més, però decidim també que tindrà una segona part. Només fem una pausa obligada. Serà de mesos, anys, o potser d’alguna dècada, però tard o d’hora ho reprendrem. I no per arribar a Sydney, sinó que hem decidit que quan el tornem a despertar, no ens aturarem i seguirem cap a Amèrica, per recórrer-la de nord a sud. Un cop has tastat un somni així, te n’adones que és tan potent com la millor droga. No pots parar. Que estrany que viatjar no sigui il·legal! Així doncs, tard o d’hora continuarem bevent gasolina per donar la volta al món a dos rodes. I quan reprenem el fil del somni, procurarem no contradir en Yoda en aquest aspecte. Però en el dels fills, sí. Definitivament.

En Kristjan també ha sigut un factor que ens ha ajudat molt a decidir-nos. Ens ha anat molt bé tenir a un home de món com ell al nostre costat per ajudar-nos a desgranar la situació per deduir què era el millor per a nosaltres.

Un cop assimilada la decisió, el primer que fem és renovar el visat, que és només d’un mes. Ens queden pocs dies perquè caduqui. Després de diverses visites al Departament d’Immigració, aconseguim renovar-lo per un mes més, temps suficient que ens servirà per gestionar tot el que ens ve al damunt.

El segon pas és visitar el Sr. Buda, el contacte que tenim que ens pot ajudar a enviar la moto a Barcelona amb vaixell. Tal i com ens havien dit, ens trobem a un home humil i que sembla de fiar. Allà prenem les mesures de la moto per construir la caixa i quedem amb ell un parell de dies després.

A partir d’aquest punt gaudim de Bali tan com podem. No obstant, t’hem de confessar que l’expectació era tan alta que el lloc ens acaba decebent una mica. La platja de Kuta, una de les més visitades, és realment maca, amb unes postes de sol que no s’obliden ni amb Alzheimer. Però quan baixa la marea apareix als teus peus tal quantitat de deixalles que gairebé t’impedeix arribar al mar. Has de saltar-la. I no parlo d’un saltiró, no. Entristeix veure la gent tan familiaritzada amb tota aquesta merda. Mentre els nens de Palamós o Llafranc construeixen castells de sorra fina, els d’aquí es dediquen a jugar amb llaunes usades i trossos de plàstic.

Els seus carrers estan totalment preparats pels turistes. Hi ha botigues de souvenirs, restaurants i hotels per tot arreu. És difícil realitzar cinc passes sense que els seus propietaris t’invitin a entrar. Per el contrari, és facilíssim trobar-te a gent que t’ofereix drogues de tota mena. En qualsevol moment del dia, t’inviten a prendre cocaïna, heroïna o fins i tot viagra. És curiós veure com n’és de senzill obtenir qualsevol mena de substància a un país que, com Singapur o Malàisia, condemna a mort als traficants de droga. I la cosa va en serio. Durant aquests dies, amb tristesa ens expliquen que acaben d’afusellar a 15 persones que portaven anys al corredor de la mort acusats de tràfic. I no només indonesis. Han matat a gent d’altres nacionalitats, com un holandès o un noi brasiler que estava empresonat des del 2003. Tot i que els seus països respectius demanin clemència, el president del país, un tal Joko Widodo, va declarar la guerra a la droga al·legant que mata a 50 persones al dia i a 18.000 a l’any. Per aquest motiu no dóna opció a l’indult. Encara que siguis el Rei del Món com en Di Caprio a Titànic, aquí et maten. Poca broma.

També ens impacta el monument que hi ha al final del carrer commemorant els atemptats més mortífers de la història del país, on un cotxe bomba i diversos explosius amagats a diferents motxilles van assassinar a 202 persones l’any 2002. Passejar per davant seu pot despertar-te els pèls de la teva pell encara que no vulguis, poden-los posar més ferms que aquells soldats en mans d’aquell coronel protagonista de “La jaqueta metàl·lica”.

Conscients que la despedida amb en Kristjan també és a prop, decidim tirar la casa i tots els mobles que hi ha dins per la finestra. Tot i que n’hi ha alguns de molt grans, tots passen. Fins en tres ocasions visitem el Hard Rock Cafè per sopar davant d’una piscina d’un hotel que mai ens podrem permetre. Són moments emotius. Durant el mes i mig que hem viatjat junts hem viscut un munt d’experiències que mai oblidarem, ni nosaltres ni ell. I per assegurar-nos que així sigui, ens fem regals que guardarem com un tresor. El seu valor sentimental és més alt que qualsevol caixa forta plena o qualsevol de fluixa i buida.

Abans de tornar a visitar el Sr. Buda per empaquetar la moto i enviar-la de tornada a Barcelona, aprofitem per visitar el concessionari BMW per tal que facin la última revisió a en Richard. Se la mereix. A més, com sempre, ens tracten com a reis. A nosaltres i a en Richard.

I encara que no volguem, els dies van passant conscients de tot el que ens està a punt de caure al damunt. Primer la despedida d’en Kristjan, un amic que mai més oblidarem. Una forta abraçada en silenci segella un víncle que no serem capaços trencar. I després ens quedem sols. No sabem pas què dir-nos. El silenci regna la nostra habitació ajeguda a un tro amb un posat incòmode. Tenim moltes ganes de vuere la nostra gent, però sabem a què ens haurem d’afrontar. Tornar a la realitat no és fàcil, i menys si has probat una droga tan poderosa com és la de viatjar. Però si hi ha quelcom que ens ha ensenyat el mateix viatge és a augmentar la nostra capacitat d’adaptació. Si hem pogut sobreviure a totes les situacions a les que ens hem afrontat durant aquests mesos, segur que sobreviurem a les que s’apropen.

Passem els darrers dies menjant nuddles al lloc de sempre i lloguem una moto per poder anar a veure les últimes postes de sol del viatge. Ens despedim tal i com hem començat la crònica, gaudint d’unes estrelles de somni en silenci, ordenant tots els records que hem anat emmagatzemant al nostre cervell com si juguéssim al tetris amb cadascuna de les vivències viscudes.

Fins que arriba el dia d’anar a l’aeroport. Diem adéu a la gent de l’hotel que tan bé ens ha tractat durant tota l’estància, i ens despedim també del somni. Viatge, et diem adéu, i t’ho diem amb l’esperança que no sigui un punt i final, doncs encara no hem escrit el “I vet aquí un gos, vet aqují un gat, aquest conte s’ha acabat”.

Forces majors ens obliguen a tornar. Ens xiuxiuegen que hem de despertar. No sabem durant quant de temps. Per part nostra, farem el possible per recobrar aquest somni i continuar el trajecte. Que aquest punt sigui el final d’un capítol no significa que aquest sigui el final del viatge. Perquè encara que passin molts anys, no el podrem oblidar. És impossible. Fes un esforç molt gran i intenta no pensar en un ós blanc. Ho aconsegueixes? Doncs així funciona el nostre cervell també amb el nostre somni. Tal i com hem mencionat més amunt, tard o d’hora el reiniciarem.

Aquí plantem les nostres últimes paraules. Hem procurat transmete-les tan bé com hem pogut. Les que bullien han caigut al paper sense adonar-nos-en, i altres han costat tan que les hem hagut de tractar amb més delicadesa. Com aquestes que bordem ara mateix i que tancaran una de les etapes més importants de la nostra vida. I no et creguis que les hem escrit fins avui han descrit unes vacances. Això no ha sigut un conte de fades. Això és viatjar, i creu-nos quan afirmem que no és gens fàcil fer-ho, i menys amb moto. Això no ha sigut un camí de roses. Al contrari. Ens hem trobat un munt de pedres, i algunes molt gordes. Sortir de la famosa “zona de confort” suposa afrontar situacions noves que, en moltes ocasions, no saps com resoldre. I precisament es aquí on resideix l’encant. És molt difícil trobar-se coses noves quan has arribat a l’ecuador de la teva vida. Però quan succeeix, el millor que es pot fer és gaudir-ho. Per difícil que sigui la situació que et sorprengui, vés a saber quan tornaràs a trobar quelcom nou per primera vegada a la teva vida.

A més, com bé diu la expresió, fora d’aquesta zona no s’hi està molt còmode. Estirar-se a un llit brut i podent ple d’àcars amarat de suor no és una situació molt idílica per viure-la durant un somni. Però ens encanta. Viure sensacions com aquesta et fa sentir viu. Tot i que hem acabat destrossats, amb molts kilos de menys i sense molta energia al nostre dipòsit, som conscients que ens costarà oblidar tot el que hem viscut. Estem oxidats i fins i tot l’ordinador que ara teclejo es queixa. Tan, que la tecla wwwww s’ha encallat. Però ja sabiem que seria així, i viure-ho ha valgut la pena. Hem tataxat un altre somni de la nostra llista i només així, tatxant-los, pots marxar tranquil d’aquesta vida. Perquè la millor edat és aquella en la que deixes de cumplir anys per cumplir somnis. Hem fet el que voliem fer abans que aquests actes es convertíssin en el que haguéssim volgut fer. Si al morir ens trobem amb una infermera com l’australiana que mencionem a la primera crònica que treballa amb pacients terminals, segur que estarà contenta al veure que marxem en pau. Perquè com ella, ens agrada pensar que als darrers suspirs de la teva existència, la millor manera d’abandonar aquest món és comprobar que les frases que defineixen els teus somnis han sigut tatxades amb una ratlleta. Creiem que només així, conscients que dins les teves possibilitats, has espremut el màxim de suc a la vida, pots marxar en pau, content, feliç. Creiem que només així pots adonar-te que que el passeig ha valgut la pena. A més, estar viu és una sort i s’ha d’aprofitar. El més normal és estar mort o no haver nascut mai.

Per aquest motiu, amb tota la humiltat del món i de Saturn, volem finalitzar les línies del nostre somni encoratjan-te a realitzar el teu. Sigui quin sigui. Petit, gran o mitjà, procura no deixar-lo escapar. Ja sigui viatjar, canviar de feina, començar a coleccionar pistes de l’”ibertren”, saltar en paracaigudes o, simplement, passejar-se sota la pluja tot despullat, n¡o ho deixis escapar. Aprofita bé el temps. Sense excuses. La mala notícia és que el temps vola, però la bona és que tu n’ets el pilot. No és el temps el que ens falta. Som nosaltres qui li faltem a ell. Així doncs, visualitza els teus somnis i supera totes les excuses fàcils que un mateix es repeteix sempre sorgides de la por a tot allò desconegut i llençat de cap. Sense pensar-ho gaire. Perquè no només t’en beneficiaràs tu al realitzar-lo. Un món amb més somnis complerts és un món millor on viure. Per què? La resposta és senzilla: complir somnis fa feliç la gent, i la felicitat és contagiosa.

Somia. Somia sempre. I quan l’hagis complert, somia més i busca el camí per fer-lo realitat. No els deixis reposar. Treu-los a passejar sempre que puguis. I fes-ho ràpid. Perquè la vida és un regal sense sentit que només té com a objectiu complir somnis. No deixis passar gaires dies. Hi ha somnis que no deixen dormir. Aquests són els bons. I si et fan por, no oblidis que no s’oblida el que no es deixa de pensar.

La vida és un instant. Dura el mateix que el cant d’un colibrí, que un espetec de dits, que una picada d’ullet. Passa tan ràpida que quan arriba el moment de dormir no has sigut conscient de com ha anat. En ocasions penses que el moment és etern, però un dia te n’adones que no és així. La única cosa que has de fer és pensar el que vols fer amb el temps que t’ha estat atorgat, un temps que només té sentit si el dediques a cumplir el teu somni. Potser diuen que ets un boig. Simplement perquè qui fa el que vol acostuma a no fer el que ha de fer. No obstant, no permetis que això et preocupi. Hi ha ocasions en les que viure per l’excepció i no per la regla no només és bo sino també divertit. A més, com deia ja fa uns segles el filòsof Montaigne, “la nostra vida ha de ser mig bojeria, mig saviesa; qui escriu sobre la vida amb respecte i a manera de regla es deixa més de la mitat al tinter”.

També, si cumpleixes els teus somnis, has de saber que li cauries bé a en Mario Benedetti, l’escriptor preferit de la meva amiga Isabel, que no és poc. Perquè, com va descriure a la seva obra “La gent que m’agrada”, deia “M’agrada la gent que vibra, que no se l’ha d’empènyer, que no se li ha de dir que faci les coses, sino que sap el que s’ha de fer, i que ho fa. La gent que cultiva els seus somnis fins que aquests somnis s’apoderen de la seva propia realitat. M’agrada la gent capaç per assumir les conseqüències de les seves accions. M’agrada la gent capaç de criticar-me constructivament i de front, però sense fer-me mal ni ferir-me”. També faràs feliç a en Miguel Nash, que afirmava que “estar viu no és respirar, caminar o dormir. Estar viu és tenir pegats a l’ànima i cicatrius al cor. És desgarrar-te, recomposar-te, pujar, baixar, rodar, posar-te del revés. És tenir ampolles en les ganes amb tirites de colors. És cridar amb les mans, cantar amb els ulls, jugar amb els somnis i volar amb els peus. És nedar en els sentiments tot i que sigui a contra corrent, explotar l’emoció, estimar sense mesura i deixar-te estimar sense por. És ballar a la festa que és la vida com si ningú t’estigués veient, com si hagués de finalitzar demà. Estar viu és, en definitiva, sentir”.

Esperem que hagis gaudit tant del nostre viatge com ho hem fet nosaltres. Quan el reanudem, ja t’avisarem per si t’interessa seguir llegint-nos. Si existís, comprariem una aplicació que permitís treure una mà del monitor per oferir-te-la i encaixar-la amb la teva. Seria una bona manera d’agrair-te la companyia que ens has ofert durant tots aquests mesos. Amic/a, ha sigut tot un plaer sentir el teu alè. Fins la pròxima ens acomiadem de tu encoretjan-te a que lluitis perquè la teva vida estigui basada en un somni real. Segur que és difícil i potser fa una mica de por. Però així és com ha de ser. Les coses que realment valen la pena mai són fàcils.

Per part nostre no sabem què serà del nostre futur. El que tenim clar és que seguirem sent uns somiadors. Vam ser, som i serem somiadors. Sempre. I ens esforçarem per anar-los tatxant un rera l’altre a la mínima que poguem. I mentre els realitzem, quan recordem aquest que ara finalitzem, segur que ens haurem de fregar els ulls en més d’una ocasió per assegurar-nos que no ha sigut un somni.

Una abraçada sincera,

Lore & Albert.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line, gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.

Balenes i dufins. Han de fer rotar els seus hemisferis per poder dormir. Sempre n’hi ha un de despert. D’aquesta manera una part d’ells és conscient per sortir a l’exterior i poder respirar.

DEDICACIÓ.

Hi ha persones difícils de trobar, fàcils d’estimar i impossibles d’oblidar. Aquest és el cas de… com es diu? Ah, sí! De la Lore! La veritat és que estar en parella 24h al dia, durant vuit mesos, no és gens fàcil, sigui la Cindy Crawford, la Scarlett Johansson o la portera d’en Núñez. Però amb ella el viatge ha sigut molt profund i intens. Diuen que abans de morir, un veu un breu resum de la seva vida en 10 o 15 fotogrames. En el meu cas, estic segur que en un parell o tres hi apareixerà ella. I quan això succeeixi, aquests records permetran que pugui abandonar aquesta vida amb un gran somriure dibuixat al meu rostre que em faran pensar que el meu pas per aquí ha valgut molt la pena, que en definitiva, és la única cosa que importa. Gràcies per formar part de la millor etapa de la meva biografia.

CONTACTES ÚTILS:

Enviament de la moto de Bali a Perth / Darwin / Barcelona, etc.
Mr. Buda.
Tel. 0361 468 246
Mobil. +08123998838
pbalogistic@indo.net.id
FASC Tohpati
Bypass Ngurah rai street 18
Denpasar – Bali 80237

Contacte per enviar la moto amb avió:
Mr. Ferdi.
Flair479@gmail.com
Tel. 082113000296

Hotel de Bali:
Sugiras Living.
Jalan Kerta Bedulu 1A, Merta Sari Street.
Banjar Suwung Kangin-Sidakarya, South Denpasar – Bali
Phone : +62 361 724369
Fax : +62 361 720815
Mobile : +62 811386321
Skype : sugiras
www.sugiras.com

INSPIRACIÓ: “VIAJAR”.

GARCÍA MÁRQUEZ.