Capítol 17. Viatjar és una merda (Austràlia).

Obro els ulls. Me’ls he de fregar per tal que la meva vista recuperi certa dignitat. Sembla com si despertés d’una llarga letàrgia d’anys. Què ha succeït, realment, durant tot aquest temps? Estic una mica desorientat. Masses dies seguits deambulant sense gaire sentit. I per si no n’hi hagués prou, durant aquestes últimes trenta hores no he fet res més que injectar-me cultura per la vena a base de llibres, diaris, pel·lícules i records. Massa informació per filtrar.

Una veu metàl·lica espavila els meus oídes avisant-nos a tots que ja hem arribat. Ens dóna la benvinguda entre aplaudiments i la gresca de la gent. Clavo les ungles als meus braços creuats per notar el tacte de la meva pell, estiro les cames com ho fan els gats quan es desperten, i m’empasso glops de saliva per humitejar el meu paladar.

Les hostesses obren les portes de la màquina del temps. Segueixo una fila índia inquieta fins que aconsegueixo treure el cap. El primer que percebo són els ratjos de llum. Són tan intensos que m’obliguen a minimitzar, una altra vegada, l’obertura dels ulls. Mig cec, suspiro i em llanço. I a mesura que vaig baixant les escales, em vaig adaptant al potencial de la brillantor del cel. És immens i té un color groguenc oxidat. Tal i com el recordava. Una brisa delicada que fa olor a crispetes ressucita el meu olfacte i el meu oíde xiuxiuejant-me una suau nota continguda. I per entre els núvols, es filtren els mil braços elàstics del sol. Em recorda el komorebi japonès que vam veure a Bali. Però en comptes de colar-se per entre el túnel creat per les branques dels arbres, la seva espurna es filtra per entre els cotons de la cúpula celeste. Sembla com si m’agaféssin amb tendresa i m’emboliquin el cos sencer per donar-me la benvinguda; com dient-me “ja era hora. Ja ets aquí, i ja no et deixo anar”. Fins i tot el terra que trepitjo em saluda amb un apassionat “Have a happy day”. Mai abans cap carrer m’havia parlat amb tant d’entussiasme.

Respiro l’aire a consciència. Noto com transita per tot el meu cos. Sembla com si per les meves venes circulessin mil glassons de gel. Ho necessitava. El meu cervell estava massa carregat. Sobrevivia inundat per un abisme de banús i tenia mal alè. Una altra vegada. Les seves finestres estaven tancades amb els pestells oxidats plorant de la tristor que patien. Semblaven contaminades per l’opinió de les xarxes al mar de Neruda, després de parlar amb elles.

En un dels meus passos, grinyolant, també sento el despertador de Randall Stevens. Per fi. Aquí arriba aquest petit home en forma de plomall que és letal per a qualsevol tela d’aranya. Estava esgotat de tan dormir. Per la sintonia alegre que xiula, noto que es lleva content. Fins i tot més que la primera vegada que el vaig sentir, ara ja fa un temps. I percebo que, amb presses, obre les finestres del meu cervell. Ja tocava. És conscient que la meva salut ho necessitava. Sap que pateixo el síndrome de Wanderlust. Perquè un cop aquesta bestiola de viatjar el pica, per més que et rasquis, ja res et cura. I estar tan quiet m’estava inquietant fins a punts insostenibles. Noto l’aire com corre. Per una banda entra el que és pur i fresc. I per l’altra, surt el que està carregat. Tan, que a l’abandonar el meu cervell, la gravetat no és capaç d’aguantar el seu pes i cau al terra, causant un gran estrèpit que només jo sóc capaç de sentir.

La Lore és amb mi, com sempre ho estarà, però ja no hi és. I en Richard tampoc m’ha pogut acompanyar. Els dos van emprendre un altre viatge paral·lel. Altres etapes, per separat, s’obren davant dels nostres ulls. I estic segur que als tres ens anirà molt bé, conscients que, encara que estiguem molt lluny en distància, som veïns porta a porta en afecte i en records que fan olor a perfum. Tots ells incunables. Amb un valor que només nosaltres entenem. Per tot això i molt més, els enyoraré molt. Molt més del que ells es pensen.

És curiós com n’és el temps, de relatiu. Entre que has clicat l’enllaç i se t’ha obert aquest episodi, has trigat un segon. Afegeix-li un altre si tens mala connexió. En canvi, per a nosaltres, entre la història del capítol anterior on érem a Indonèsia, i aquest que narra aquest últim episodi han passat uns 94.608.000 segons. O el que és el mateix, una mica més de 3 anys. I durant cadascun d’aquests segons, he fet de tot per evitar fregar les entranyes del meu cervell, totes elles incrustades de records dissecats, amb l’únic objectiu de no desempolsar el meu somni. No volia reconèixer que el seu post-it era allà, enganxat a un racó de la meva ment, pensant que li havia fallat. He tingut les idees espesses, i he procurat mantenir la mev ànima distreta amb un munt de focs artificials que dibuixaven boniques siluetes de mil colors al meu cel. I com quan em pica el cervell, m’el grato viatjant, vaig provar amb dues excursions per Europa en moto, creuant els paraisos de la Transfagarasan i el Passo de lo Stelvio. Amb en Dani també vaig visitar Hallstatt, el que és considerat un dels poblets més bonics d’Europa. I amb raó. Per el contrari, mesos després vaig creuar un poble de Huesca que es deia “Trist”. Però va ser pitjor. Per què allà vaig aprendre que no hi ha res més trist que estar trist a Trist. I aquella reflexión em va enfonsar encara més en la miseria. Tot i que em va consolar pensar que a Xile hi ha un poble que es diu “Peor es nada”. Millor que, de moment, no el trepitgi si no em vull florir entre tanta tristesa.

Viatjar és una merda. Perquè si ho proves i realment t’enganxa, és una droga que, com el desodorant Rexona, ja no t’abandona. I et turmenta fins a punts inesperats. I comes. I punts i comes. Quan has tastat les seves ratlles, ets conscient del què et perds. Compares qualsevol moment de rutina diària amb qualsevol altre moment viatjat, i saps que el dia que estàs vivint és un dia perdut que seria molt diferent si estiguessis en ruta. Més ric. De més qualitat. Amb una lliçó útil preparada per colpejar-te a la cara. Per això, quan tot viatger està quiet, percep que la vida se li escapa per entre els dits. És com intentar retenir sorra de platja. Però se’n va. I ser conscient d’aquest fet, és desolador. I en el meu cas, a aquesta ansietat li sumava el malestar de recordar el meu somni frustrat. Aquell que havia abandonat i que recordava cada segon com una mare recordarà sempre al seu nadó que va abandonar a l’escala d’una casa qualsevol de barri ric. Amb la finalitat de no olorar tanta desolació, vaig fer de tot. Vaig pensar que potser s’em passaria complint altres somnis de la meva llista penjada a la nevera, titulada “Coses a fer abans de morir”. Per això vaig visitar Auschwitch, on s’et passen totes les tonteries (almenys per un temps), i mesos més tard vaig poder veure a Ennio Morricone amb la seva orquestra sinfònica tocant la banda sonora de “Cinema paradiso”, la meva peli preferida, en un marc incomparable com és el Coliseu de Nimes. També vaig mantenir la meva ment distreta amb mil curiositats. He après que “pimpilimpauxa” significa “papallona” en vasc, recordant-me a les que vam veure a Eslovènia ja fa tant de temps; que “electroencefalografista” és la paraula més llarga que hi ha al diccionari de la RAE, tot i que fora d’ell existeix el vocable “Hipopomonstrosesquipedalifobia” que, curiosament, és la por a les paraules llargues. I que “virguililla” és la ratlleta que hi ha sobre la “ñ”. I com que sempre he pensat que la curiositat és molt curiosa, vaig obrir la meva ment i també vaig estudiar paraules estrangeres. Vaig aprendre que en noruec, “Forelsket” és el concepte que descriu la eufòria que un sent quan s’enamora. O que “Mangata” és una paraula sueca que es refereix al reflex de la lluna quan brilla a l’aigua, dibuixant un camí de llum en mig de l’obscuritat. M’he distret pulint el llibre “Todo sobre el beso”, que va acabant publicant Plataforma Editorial, i vaig escriure’n tres més: “Cartells de casament”, “Somnis a tot gas”, i una recopilació de contes eròtics que vaig titular “Focs malabars”. Tots ells sota l’editorial que vaig crear per ajudar a la gent a publicar els seus llibres: www.editorialtuctuc.com .

He exercit de professor de creativitat, cosa que no havia fet mai. Vaig tornar a Grup VL – Fundació Vella Terra, lloc on havia treballat abans del meu primer viatge, colze a colze amb la meva cap, la Isabel, una escriptora que insisteix en dedicar el seu temps en ser Directora d’una residència on ajuda als avis a millorar la seva qualitat de vida, i que ha tingut una paciència infinita amb mi que desconeixo de quin racó l’ha tret. Tan de bo no la perdi mai. Kristján ens va visitar a Ripoll. I un any més tard, el vam anar a veure nosaltres. Impressionant país, Islàndia. I de tornada, mentre era a l’avió, em vaig donar compte que el temps, volant, passa molt lent.

També vaig crear un negoci de samarretes, llibres i tasses basades en les frases de Rajoy, aquell que li va pujar l’IVA a “los chuches” (www.misterawful.com). Va agradar tan que fins i tot el gran Quim Monzó li va dedicar un article a La Vanguardia. Però res va aconseguir assessinar la meva ansietat. Res. Notava que cada minut em feia el somni a sobre. Em sentia com un estaquirot tancat a una habitació sense cap moble. I cada segon em consumia com si fos una de les cigarretes que cda dia es fuma en Xavier Comella cada tres calades, amb en Sergi i amb mi, a les 14.36 en punt. Ni un més, ni un menys. M’he passat cada minut d’aquests tres darrers anys i mig pensant com hagués estat la meva vida si no li hagués fallat al meu somni i hagués arribat a Austràlia, un país que té un nom que m’acaronava l’ànima a cada glopada. M’avergonyia tan preguntar-m’ho que fins i tot em feia mal mirar-me als ulls en qualsevol mirall. Especialment a aquell que hi ha penjat al bany on he treballat durant tots aquests anys.

Em sentia com si intentés menjar sopa amb una forquilla, mentre tot al meu voltant feia olor a socarrim. Tot el que em rodejava em cridava a la cara la mateixa paraula. Les faroles, els arbres, un llibre, les claus del cotxe… cada objecte que veia obria una boca inexistent i em xiuxiuejava cridant la mateixa paraula: “Austràlia”. Dia rere dia; hora rere hora; minut rere minut; segon rere segon. Aus-trà-li-a. Es repetia com la veu d’algú que no té molts temes de conversa i que no sap com despedir-se. Només va callar un moment. L’instant en el que la meva àvia va realitzar el seu últim suspir mentre m’agafava de la mà, un 18 d’abril, a les 2,18 de la matinada. Va ser un moment estremidor. Dels pitjors de la meva vida. Durant aquells dies, la veueta es va comportar. Va ser educada i va tenir el detall d’estar en silenci. Però no va tardar en tornar. I va ser per quedar-se. Una altra vegada. Maleida filla de puta. Fins que em vaig adonar que si no li prestava atenció, cada dia de la meva vida, fins la meva mort, m’estaria repetint la parauleta una i una altra vegada com un tartamut amb escàs lèxic. Però com m’agrada ser com el vent, que mai és queixa que li vingui la gent en contra, vaig decidir que no podia plorar més. Un dimarts em vaig llevar i em vaig enrecordar de Proust i el seu “encara que res no canvii, si tu canvies, tot canvia”. I vaig canviar.

Deia Gandhi que no és difícil canviar, que el que és realment difícil és que entenguis que canviar és molt fàcil. I en aquests tres anys que he trigat a tornar-ho a entendre, també vaig descobrir que el silenci és el soroll més sorollós que existeix. És com una petita bola de neu que creus controlar, però que si comença a rodar, es va fent més i més gran, fins que supera en tamany el tamany del teu benestar. I es torna insoportable fins a tal punt que no et deixa dormir. La quantitat de xaiets que he comptat saltant reixes del camp per aconseguir passar una nit en negre, i no en blanc! Aquell silenci, com el dels anells de Clarice, cridava tan que no m’ha permès gaudir del cine. Ni treballar. Ni estimar. Ni res. No ha tingut pietat. Ha arrasat el meu benestar fins deixar un paisatje desolador. Si les forces de l’ordre són les encarregades de desordenar els somnis del poble, les veuetes del sistema són les que assessinen els anhels individuals. Per això vaig decidir que havia de ser més savi que la última vegada que vaig rectificar a Indonèsia per tornar a casa, i que tocava tornar a rectificar una altra vegada per tornar a marxar. Perquè el meu somni no només no calla, sinó que crida. I sempre ha estat allà. Com la ballarina mental que no para de ballar, o com la bombeta de la caserna de bombers de Livermore, California, que porta 116 anys encesa, sense interrupcions. Té sed, i necessita aigua.

Tots tenim un súper poder. El meu és complicar-me la vida. Per això, Surfers Paradise, una ciutat costera tropical ubicada a mil kilòmetres al nord de Sydney, serà el meu Zihuatanejo temporal particular. Estic a la panxa del bou. I sóc tan lluny de casa que si vaig una mica més enllà, ja torno. I si faig un forat recte al terra, apareixeré al menjador de la meva mare. M’aniria bé per menjar unes croquetes de bacallà de les seves. I per poder-la abraçar. Però estic bé. Aquesta ciutat de la Gold Coast al costat de Brisbane serà l’indret que aguantarà el pes del meu somni durant dos anys. Després? Ja es veurà. La única cosa que sé és que, passi el que passi, a partir d’ara viuré en pau. Encara que sigui sota un pont, assessinar aquest somni i tapar-li la boca em permetrà tornar a dormir tranquil. Perquè, de veritat, viure imaginant era realment un mal viure.

Mai ningú va dir que els somnis fossin perfectes. Aquest no n’és una excepció. Mentiria si et digués que menteixo. I com em nego a que les coses em facin por, decideixo tancar les ferides assegurant-me que no hi ha més dolor dins, i em torno a perdre amb l’únic objectiu de tornar-me a trobar. O millor dit, de tornar-me a crear. Hi ha ocasions en les que per tenir el control, l’has de perdre abans. Així que, una mica desorientat, agafo la taula de surf de la vida per deixar-me portar per les ones del destí. I amb ella, torno a abraçar la incertesa amb la mateixa força que m’han abraçat els ratjos de sol quan he baixat de l’avió. I mentre l’embolico amb els meus llaços en forma de braços, em pregunto: si les pelis de por que he vist a l’avió, em fan por, per què les pelis de motos no em fan motos? Tot i que cap serà com Richard Parker, qualsevol altra m’aniria bé per moure’m per aquí. A veure com ho soluciono.

La vida és una taula plena de cerveses amb quatre amics sentats al seu voltant. La resta són voltes, i voltes, i més voltes, algunes amb camins ple d’espines i altres amb catifes de seda. Fins que tornes a la taula amb ens mateixos quatre amics de sempre. I en aquesta volta, al contrari que a l’última, vaig abandonar la meva llar sense dir adéu. No volia tornar a plorar. He d’estalviar unes llàgrimes que necessitaré quan em senti sol. Despedir-me dels meus amics de tota la vida m’hagués matat com ja em va matar la última vegada. No volia tornar a passar per aquell suplici. Lamento haver-los dit que marxava una setmana després de la data real de la que vaig marxar. A l’estil “Will Hunting”. Ho lamento, i ho sabeu. Però ja em coneixeu, i sabeu que faig les coses com les fa Sinatra: a la meva manera. I aquest assumpte no era negociable. Perquè les despedides són la meva kriptonita. Sabeu que us estimo molt i sé que no em guardareu rencor. El deixareu anar tot. Sóc adicte als riures, però al·lergics als acomiadaments. I no hagués aguantat la seva picor una vegada més. Us desitjo el millor, i si fos poeta, us ho transmitiria amb paraules que aconseguissin posar-vos la pell de gallina, i no d’ànec, com és el cas. Però no ho sóc. Escriure no és el meu fort. Més aviat és el meu dèbil.

I si la vida és una taula, el narrador és qui et xiuxiueja on finalitza cadascuna de les seves voltes. I tot i que tinguis mil plans al teu cap i en trobis algunes sortides, mai aconseguiràs dominar-lo. Sempre té la última paraula. I la última frase. I l’últim paràgraf. Ho controla absolutament tot. Però ara, en aquest instant, hi ha una cosa que no permeto que domini: la fi del meu somni, i el relat amb la seva descripció que ara estàs llegint. Perquè avui, vencent de nou el meu síndrome a la fulla en blanc, la última frase que escric d’aquest viatge la domino jo. I ningú més. I acaba amb la lliçó que he après a la força durant els meus últims 94.680.000 segons de vida: els somnis es poden aparcar, però mai abandonar.

(PER) FI.

CURIOSITAT.

El temps del somni. En la mitologia aborigen australiana, El Somni o Altjeringa (també anomenat “Temps del somni”), és un “hi havia una vegada” sagrat; un temps més enllà del temps en el que els Sers Totèmics Espirituals ancestrals van formar “La Creació”. Els aborigens creuen en dos formes del temps; dos corrents paral·leles d’activitat. Una és l’activitat diària objectiva, l’altra és aquest cicle infinit espiritual anomenat “temps de somni” més real que la realitat mateixa. El que sigui que suceeixi en el temps del somni estableix els valors, símbols, i les lleis de la societat aborigen. Es creia que alguens persones de poders espirituals inusuals tenien contacte amb el temps de somni.

DEDICACIÓ.

No podem acabar aquest viatge sense recordar les 100 persones que ens han desvetllat el seu somni. Esperem que totes tinguin la seva oportunitat i poguin complir-lo més d’hora que tard. Res ens faria més feliços que saber que ho han aconseguit. Tan de bo algun dia llegim un blog escrit per cadascun d’ells describint cóm van realitzar el seu anhel més gran, com nosaltres ho hem fet amb el nostre.

CONTACTES ÚTILS.

Complex d’estudiants:
Metro on central.
7 Brown Street.
Labrador.
Queensland, 4215.
info@metrooncentral.com.au
metrooncentral.com.au

Apartaments a Chevron Island:
Chevron palms.
48 Standhill Drive.
Surfers Paradise.
Queensland, 4217
info@chevronpalms.com.au
chevronpalms.com.au

INSPIRACIÓ: “ADVERTÈNCIA BENÈVOLA A L’ASPIRANT A VIATGER”.

Jorge Sánchez.