Capítol 2. El cotó de Randall Stevens.

Sense cap mena de dubte. El 12 de juliol de 2014 va ser el dia en el que la Lore i jo vam pujar a la moto per començar a recórrer els 35.000 kilòmetres que separen Barcelona de Sydney. Sincerament, no recordo cap dels altres dotzes de juliol que he viscut abans, però som conscients que aquest no l’oblidarem mai.

Mai ens havíem fixat tan clarament en cada acte que havíem fet anteriorment. Sentir el despertador, aixecar-nos, pujar la persiana, esmorzar, anar a la dutxa, obrir la porta… tot era la última vegada que ho fèiem a casa nostra. El que altres dies eren coses mundanes, aquell dia tot recobrava un atractiu especial que aguditzava els nostres sentits al màxim.

Les sensacions, però, eren agredolçes. Dolces perquè estàvem a punt de donar gas a la moto i al nostre somni per iniciar el viatge de la nostra vida, i agres perquè amb el suau moviment del meu canell deixàvem enrere a tota la nostra gent, que és la única cosa de valor que ens queda. Vés a saber el que trigarem a tornar a veure’ls! Són molts anys de rutina compartida, de riures sincers i de records immortals, i som conscients que trigarem molt de temps a tornar-nos a veure. No obstant, l’experiència també em diu que aquesta mateixa distància que hi haurà a partir d’ara pot fins i tot unir-nos més. En ocasions, quan més lluny estàs, més unió tens amb els amics. La comunicació s’amplifica i el bon record i estima que et queda fa que la relació es torni encara més intensa i sensible que quan estàs just a l’altre cantonada del carrer. Tan de bo acabi sent així!

La veritat és que amb l’adéu amb els nostres va ser molt dur. Tinc la teoria que cada comiat causa el mateix efecte que fumar una cigarreta. Cada “adéu” a algú que realment estimes suposa cinc minuts menys de vida, i si quan, com diuen, un amic se’n va quelcom es mor a l’ànima, quan tots es queden es mor l’ànima sencera. I més després del sopar sorpresa la última nit a Ripoll, que va resultar ser una metrallada d’emocions que no ens va permetre una altra opció que deixar-nos amb la boca oberta i desencaixada. Però tard o d’hora, a tota persona li arriba el moment el que ha d’emprendre el seu camí, i aquell moment havia arribat. El 12 de juliol de 2014 era el nostre instant i mentre miràvem el nostre poble per última vegada a través del mirall retrovisor de la moto, érem conscients que una senda plena de matolls i males herbes s’obria davant nostra apuntant un llunyà i atractiu destí: Sydney.

Un apartat a part va ser deixar la meva feina. És una de les decisions més difícils que he pres mai, doncs era la millor feina que he tingut mai a la vida. Va ser com deixar una xicota que vols amb bogeria, però que saps que ha arribat el moment de deixar-ho. Encara recordo com n’anava el cor instants abans d’entrar al despatx de la meva superiora per donar-li la notícia (Hola Isabel! No saps el que us enyoraré!). Anava tan revolucionat com anava el motor d’en Richard avui abans d’arribar a Como, Itàlia. Em fa por que em passi el mateix que a Totó, el protagonista de “Cinema Paradiso”, que mai més va tornar a trobar una noia com el seu primer amor. Però no hi havia més remei. La Lore i jo estàvem convençuts que tot i que tot es veu millor a la nostra imaginació, havíem de realitzar el nostre somni costés el que costés. I per realitzar alguns somnis, no hi ha més remei que un surti de la seva zona de confort. A més, ens havíem promès que no podíem roncar i somiar al mateix temps. Primer una cosa, i després l’altre. I com que cap dels dos ronca (a mi em van operar d’apnea fa anys i em van extirpar la famosa “campaneta” per respirar millor), vam corregir la frase i vam acordar que no podíem dormir i somiar a uníson.

Aquest projecte tracta de somnis. El nostre és anar amb moto de Barcelona a Sydney, però, i el dels altres? Quin és? Canvien els somnis en funció de les cultures? A Europa, els desitjos acostumen a estar relacionats amb diners, salut i amor. Però, i a l’Iran? I al Nepal? Son els mateixos els somnis d’aquesta gent? Ens agradaria que aquest viatge ens resolgués aquest enigma. I com que no costa gens preguntar-ho, procurarem que tota la gent que anem coneixent ens l’expliqui. A més, haver-ho de preguntar ens obligarà a contactar amb la gent, quelcom que en certs moments potser fa una mica de mandra. Tu també hi estàs invitat. Volem que aquesta aventura sigui com un llibre en blanc que anem escrivint entre totes les persones a les que els hi agradi aquest projecte. Si tu també vols formar part del nostre llibre de somnis, t’esperem, perquè segur que tens coses interessants que explicar i compartir. I si amb aquest projecte aconseguim estimular a alguna persona perque acabi realitzant el seu somni, nosaltres ens donarem per satisfets.

Somiar és gratis. No obstant, depenent del tipus de somni, fer-lo realitat pot costar una mica econòmicament parlant. Com que el nostre no és barat, hem hagut de trucar a moltes portes per comprovar si a l’altra banda algú s’entusiasmava tant per l’aventura com nosaltres. Sense exagerar, hem enviat més de 150 dossiers plantejant el projecte. Fins i tot vam proposar a una empresa de pizzes per emportar pintar la moto amb la seva imatge corporativa per si volien portar una “4 estacions” de Barcelona a Sydney. Desafortunadament no ens van respondre. Segur que hagués arribat freda, però sense cap mena de dubte que hagués quedat un vídeo de 4 minuts brutal. Afortunadament, però, sí hi ha hagut sort amb algunes empreses, com Dynamic Line, que ens ha cedit tot l’equipament, Foto24, que ens ha cedit tot el material audiovisual, i Go Study Australia i Asian Pacific International College, que ens ajuden amb els meus estudis que realitzaré a Sydney. Des d’aquestes línies volem tornar a donar-los les gràcies, a ells i a tots els col·laboradors. Sense ells, aquest somni seguiria sent un somni que ens seguiria treien el son a la nit i que mai hauria vist la llum del dia. És cert que tenim els diners suficients com per fer realitat aquest somni per poder deixar de treballar i viure còmodament per la resta dels nostres dies, però tan sols suposant que ens moríssim en unes setmanes. Sense l’ajuda de tota aquesta gent, no arribaríem molt lluny. Potser, com a màxim, a Eslovènia.

I parlant de la mort, no sé qui deia que “si vols viure, primer has d’assistir al teu propi funeral”. El dissabte 12 de juliol, la Lore i jo vam assistir al nostre en vida. A partir d’aquell dia, tan al seu cervell com al meu va entrar un diminut, simpàtic, elegant i educat senyor de la neteja que respon al nom de Randall Stevens amb un drap, escombra i una fregona disposat a eliminar tota la merda que hem anat acumulant durant tota la nostra vida. El que suarà, el pobre home! Primer farà la prova del cotó per comprovar quin racó està més brut i després el fregarà a fons. I tinc l’esperança que el Senyor Stevens realitzarà tan bé la seva tasca que al final del nostre projecte, quan arribem a Sydney, dins només hi quedarà el més bàsic, simple i bonic. Un camí de bossetes d’escombraries haurà quedat escampat per el trajecte al igual que feia en Hansel i la Gretel amb les seves engrunes de pa, que en el seu cas utilitzaven per saber com tornar a casa.

Per altra banda, i reiterant el cantó fosc de la defunció, els somnis només moren si mor el somiador. A partir d’aquest instant, tan el nostre somni com nosaltres hem entrat en un estat crític. Nosaltres mutarem gràcies al Senyor Stevens i el nostre somni s’anirà transformant dia a dia en un objectiu.

Avui, la Lore i jo comencem a morir. Espero que puguem descansar en pau.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line, gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies  a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT:

130.000 somnis en una vida. Ens passem una tercera part de la vida dormint. El descans és tan necessari per el ser humà com ingerir aliments o respirar. Realitzant uns càlculs ràpids, una persona amb 70 primaveres a les seves esquenes haurà passat més de 20 anys dormint, i haurà tingut uns 130.000 somnis.

CONTACTE ÚTIL.

Per realitzar un viatge com aquest, és obligatori obtenir el “Carnet du Passage“, un carnet que et permet importar temporalment el teu vehícle sense haver de dipositar un aval bancari a cadascuna de les fronteres. Bàsicament és una garantia internacional pel total dels arancels, en el cas que la moto no fos re-exportada de tornada al país d’origen.

A España només hi ha una entitat que l’entrega, i és el RACE (Reial Automòbil Club d’Espanya), que té oficines per tot el país.

DEDICACIÓ:

En comptades ocasions, et trobes persones que canvien la teva vida per sempre. Suposen un punt d’inflexió. Amb els anys, els vas acumulant fins que un dia els pots reunir en una taula allargada per celebrar un sopar. Alguns fa més de trenta anys que estan al teu costat, i d’altres no fa tan de temps, però els suficients com per conèixer la seva vàlua com amics. Els nostres moments a Ripoll vam estar amb molts d’ells i ens van preparar una festa final amb una bomba d’emocions inesperada que ens va explotar a la cara i que ens ha marcat amb mil cicatrius que no oblidarem mai. A tots els que vam veure els últims dies, dir-vos que les llàgrimes no ens van permetre llegir ni veure els projectes que vau preparar, però mai evitaran que no puguem llegir els records que tenim junts i que moriran amb nosaltres.