Capítol 3. La papallona enamorada (França, Itàlia i Eslovènia).

Quan succeeix, tan en Richard com jo fem mans i mànigues per intentar-les esquivar, però en certes ocasions ens resulta totalment impossible. Són elles o nosaltres. Qualsevol moviment brusc del manillar podria posar en perill la nostra existència en aquest món. I com que som conscients del fet que si ens passés res per la seva culpa les nostres mares plorarien, optem per no arriscar. Si moren elles, les seves mares mai se n’assabentaran. A saber on paren!

Durant el fugaç pas per França en vam esquivar moltes, però alguna va petonejar inevitablement la cúpula de la moto amb un impacte brutal. Havíem d’afanyar-nos perquè en dos dies teníem que arribar a Torino, el lloc on treballa la mare de la Lore des de fa anys.

Dels nostres dos dies amb moto per França ens va sorprendre el tracte que tenen tots els motoristes. No n’hi ha cap que no saludi. I quan dic cap, em refereixo a que el 95% ho fa. I no aixecant un dit, no, si no aixecant tota la mà amb un entusiasme fora de lo normal. No dic que al nostre país no es faci, però sempre n’hi ha que ni et miren quan et creues amb ells. Al país de la Carla Bruni sembla que no és així. Fins i tot quan aparques la moto i et poses a menjar un entrepà a un banc de fusta a cinc metres d’ella, passa un motorista i et saluda amb eufòria. O fins i tot els conductors de les Harleys, que sempre m’han semblat un món a part. Fins i tot ells et senyalen l’asfalt amb el dit quan et creues amb els seus sorolls inimitables que no deixen dormir ni als sords.

La primera nit la vam passar a un hotel F1 prop de Nimes, una cadena d’hotels francesa a un preu molt raonable la nit. Només estirar-nos al llit, el nostre cos es va relaxar i es va dormir a l’acte. Tanta acumulació de nervis i emocions durant els últims dies ens havien deixat més cansats que un narcolèptic.

Al despertar vam continuar el nostre camí cap a Itàlia, fins que vam arribar a la caseta d’un poble de les afores de Torino, que és on treballa la Constanza, la mare de la Lore. El retrobament, com no podia ser d’una altra manera, va ser molt emotiu. Després de gairebé un any sense veure’s, no hi va haver més remei que despendre’s d’algunes llàgrimes que s’havien emmagatzemat durant massa temps i que ja no cabien dins el cos.

Quan per culpa de la gravetat el cos ja havia acumulat algunes gotes d’aquestes que ens desprenem els humans de tant en tant quan estem emocionats i que els robots encara no poden expulsar (almenys de moment), la família amb la que treballa la Constanza ens va invitar a sopar un àpat a base d’embotits, pa amb tomàquet, carn i vi. Segurament serà un dels últims sopars similars que farem amb molt de temps i que enyoraré tan, per lo que havíem d’aprofitar-ho educadament sense delatar el nostre entusiasme. En aquest moment encara no sabíem el que ens passaria pocs dies després a Eslovènia.

Parlant de menjar, he de confessar que durant els meus últims mesos a Ripoll vaig decidir engreixar-me una mica. És una tècnica que sempre utilitzo quan m’espera una llarga temporada lluny de casa. És com omplir el dipòsit de la moto per tenir una bona reserva. Per experiència sé que a la Índia m’aprimaré força, per lo que podré tirar de la grassa acumulada. Qui em preocupa és la Lore, que està més prima que un pinzell de punta fina. Ella no té res de grassa, i si s’aprima més no li farà falta la “capa d’invisibilitat” que està cercant una amiga científica amb el seu equip al seu laboratori de Barcelona. Una abraçada, Anna, i molta sort!!!

Per els pròxims quatre dies teníem un bon pla: la mare de la Lore havia llogat un apartament al centre de Como, un lloc espectacular al nord d’Itàlia davant d’un llac de pel·lícula. Amb l’objectiu de passar el màxim de temps juntes, la Lore i la seva mare van anar de Torino a Como amb tren mentre jo ho feia damunt d’en Richard, que estava més content que un gos labrador de menys d’un any que et veu per primera vegada després de setmanes sense saber de tu. Si en Richard tingués cua, no hagués parat de moure-la d’un cantó a l’altre. Però l’hagués aturat en sec quan ell i jo erem davant la porta de l’apartament de Como. Traient les maletes metàl·liques de la moto, un parell de caravinieris van aturar el seu cotxe davant nostre i em van preguntar si tenia permís per aparcar allà. Els vaig dir que només serien quatre minuts, el temps que necessitava per descarregar les pesades maletes metàliques d’en Richard i pujar-les a l’apartament. Doncs no. Em van dir que o bé anava a aparcar a un altre lloc, o multa. I com que em vull mantenir jove i evito sempre qualsevol discussió (tal i com recomanava sàviament en un dels seus acudits el gran “Eugenio”), vaig aparcar en Richard ben lluny i vaig començar a realitzar viatges a peu per transportar l’equipatge de la moto a l’apartament sota un sol infernal.

Els dies a Como van ser com havien de ser: descansar, menjar, dormir i poca cosa més. Els tres estàvem la mar de feliços gaudint del nostre temps junts. No obstant, a l’ambient es respirava el temor silenciós del què passaria l’últim dia. Tan la Constanza com la Lore són persones altament sensibles i encara que no ho comentàvem entre nosaltres, sabíem que l’”adéu” seria per una llarga temporada i garantitzava que seria dur d’executar.

I encara que en ocasions avorrir-se és un plaer (almenys per a mi), no paràvem ni un instant de fer coses. Cada matí sortíem de l’apartament sense cap manual d’instruccions, doncs no hi ha res més insuls que una agenda repleta d’apunts que redueixen al màxim qualsevol probabilitat de rebre una sorpresa agradable, i gaudíem de tot el que el dia ens oferia. Vam pujar al telefèric per veure les vistes del llac, vam donar-li la volta amb moto (que es triga més d’una hora i mitja si vas tranquil), vam passejar, enviar postals als nostres sers estimats, vam sortir a sopar… tot, mentre pensàvem amb el que ens quedava de viatge. Aquesta nova vida tot just acabava de començar.

I així fins que va arribar el dia del comiat. A les vuit del matí ja érem a l’estació de Como esperant el tren que havia de tornar la meva sogra a Torino. Tan la mare com la Lore estaven força emocionades i tristes. Per aquest motiu jo intentava relaxar l’ambient utilitzant el millor recurs possible en comunicació per a aquest tipus de situacions: l’humor.

Com a curiositat, mentre ens estàvem esperant al bar de l’estació de tren prenent un cafè, em va cridar l’atenció que dins del local hi havia un munt de coloms. Entre glopejada i glopejada de cafè, elles buscaven al terra engrunes de pa passejant per entre els peus dels clients que eren a la barra. La gana havia vençut la seva por envers el ser humà. Insensates!

Quan els tres estàem a l’andana del tren, vam preguntar a un treballador a quina hora sortia el tren cap a Torino. Ens va dir que a les 9.15, per la via 1. Encara quedaven uns vint minuts. Potser només jo me’n vaig adonar, doncs era qui tenia els sentiments més controlats, però en cinc minuts va arribar un tren per la via 1, i entre abraçades i unes paraules que es deien entre elles i que jo no entenia (eren en romanès), estorat vaig veure com les dos pujaven a un tren amb tot l’equipatge. “¿Però què esteu fent?”, li deia a la Lore. Només jo semblava ser conscient de l’error que estaven a punt de cometre. Però quan les dues ja eren al passadís de l’interior del vagó, amb tot el pesat equipatge de la Constanza al terra i que impedia qualsevol possible maniobra ràpida, va començar a sonar aquell xiulet inconfusible que indica el tancament de les portes del tren. Llavors la Lore, amb agilitat, va saltar a temps, les portes laterals de l’entrada es van petonejar la una amb l’altra, i el tren va partir cap a no sabia on amb la meva sogra dins mentre ens saludava emocionada agitant el braç d’una banda a l’altra, ignorant que el seu destí no era el planejat.

Mentre li explicava a la Lore, alterat se’ns va acostar el treballador amb el que havíem parlant anteriorment. Definitivament aquell no era el tren que esperàvem. La Lore va agafar el telèfon a l’instant i la va trucar per procurar corregir l’error. “¿Però per què hem tingut tanta pressa?”, li repetia la mare a la seva filla. Jo també m’ho preguntava, com tantes altres coses que em pregunto avui en dia i que encara n’espero resposta. Però en el fons, aquella equivocació havia estat el millor que podia haver succeït. Aquell error ens va evitar esperar-nos 20 minuts eterns a l’andana de l’estació allargant l’angoixa d’un comiat que pronosticava una pluja de llàgrimes capaces d’erosionar el terra.

Richard ens esperava a la sortida de l’estació per anar al següent destí: Venècia. Vam recórrer uns 300 kilòmetres, ens vam parar a dormir molt a prop de la ciutat dels canals, i a primera hora del matí la vam visitar.

Del trajecte a Venècia em van sorprendre dues coses. La primera, la senyalització. Vas per la carretera i una senyal t’indica “Venezia, 46 kms”. I després de recórrer 8 kilòmetres, et creues amb una altra senyal que indica “Venezia, 54 kms”. I la segona, molt més gratificant, era comprovar que als pobles d’Itàlia també existeix la tradició de penjar cartells dels amics que es casen per tot arreu. Aquells cartells amb un disseny “cutre” que acostumen a ser en blanc i negre per estalviar tinta i que s’enganxen als semàfors, les parets, marquesines, etc. Em va agradar perquè des de fa anys que col·lecciono pòsters d’aquest tipus. De fet, el meu segon projecte editorial és una col·lecció de cartells titulada “cartells de casament”. Si vols veure-la, no tens més que clicar “aquí”. Però ja t’aviso: pot ser que hi apareguis tu.

Venècia és fabulosa. Ens hagués agradat quedar-nos-hi un parell de dies, doncs el lloc ho mereix, però econòmicament no podiem posar en perill les nostres reserves i només hi vam estar mig dia. L’altre mig el vam utilitzar per arribar fins a un hotel d’Eslovènia, un país que va ser vist i no vist. Teníem Croàcia a molta poca distància i eren moltes les ganes que teníem de visitar-la.

Hem de destacar que en aquest país vam tenir el primer malentès amb el menjar. I dic el primer perquè per experiència sé que n’hi haurà més, fet que m’encanta. Al restaurant de l’hotel ens va semblar demanar dues truites amb patates, però tot i que el cambrer va assentar el cap, no ens devia entendre bé perquè ens va portar dos bistecs amb guarnició en dons plats gegants. Teníem més gana que els coloms del bar de l’estació de Como i hi ha errors que sempre són benvinguts. Si ens havien servit aquell plat, doncs no hi havia més remei que solucionar el problema!

Al matí següent ens vam aixecar d’hora per conduir evitant el calor del dia. I allà estàvem un altre cop, a la carretera camí de Croàcia esquivant papallones eslovenes que flotaven a l’aire, mentre que al mateix temps també les notàvem voleiant pel nostre estómac fruit de l’emoció davant el llarg viatge que ens esperava sense saber que aviat patiríem el primer accident amb la moto. I llavors em va venir una pregunta que encara avui no n’he trobat la resposta: “¿quan una papallona s’enamora, notarà sers humans caminant per el seu estómac?”.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line, gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies  a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.

Cares conegudes. Tot i que en els somnis el ser humà és capaç d’inventar un món en el que es pot volar i bussejar durant hores sense necessitat d’oxigen, el cervell no modela cares conegudes, sinó que veu persones reals. Queden molt lluny les cares sense sentit de Picasso, que només es poden imaginar despert.

DEDICACIÓ.

A Grup VL – Fundació Vella Terra, tan la Lore com jo hi vam viure uns anys que no oblidarem mai. Treballar amb gent gran és de les millors coses que ens han succeït a la vida. Poder escoltar diàriament els consells de la gent més sàvia del món és tot un regal. En part, aquest projecte existeix gràcies al que hem viscut a aquesta empresa, sobretot a la residència de Campdevànol, on hem après que la vida passa ràpida, que només n’hi ha una, i que s’ha d’aprofitar. Per aquest motiu, aquesta crònica està dedicada a tota la gent amb la que vam coincidir, sobretot al dia a dia a Campdevànol. Ells ja saben qui són, i saben lo especials que son per a nosaltres.