Capítol 4. L’olor a llibertat no ven (Croàcia, Montenegro i Bòsnia-Herzegovina).

No tenim aquell aroma com el dels perfums que anuncien a la tele amb spots absurds amb veus en off que parlen un altre idioma molt suaument, o el d’aquella noia que es baixa la cremallera de la jaqueta marcant pits i que deia que buscava un tal “Jackes”. Per què el buscarà? Per la seva bona olor? Si és motorista, ho dubto, doncs l’olor a llibertat no ven. Bé, els seus motius tindrà. I segur que el tal “Jackes” estarà content quan ella el trobi. Tan de bò no trigui.

Provinents de Bar, un poble de Montenegro, hem arribat a Mostar una ciutat de Bòsnia-Herzegovina famosa per el seu pont sobre el riu Neretva, un monument nacional que és Patrimoni de la Humanitat que va ser destruït a la guerra dels Balcans i que es va tornar a construir uns anys més tard. Es tracta d’un lloc preciós amb un centre històric dissenyat per els turistes amb mil botiguetes de suvenirs als seus carrers. No sabem si és per el mal temps que ens ha acompanyat tot el dia, però des de que hem creuat la frontera tenim una sensació de tristesa. No parlem molt entre nosaltres a través dels micros del casc. Les carreteres del país són gairebé desèrtiques, són plenes de cementiris als laterals, i quan no n’hi ha, et creues amb petits mausuleus de màrmol a les cunetes que mostren la foto d’algú (generalment jove) gravades a la pedra, plenes de flors fresques que algú hi acaba de col·locar. I un cop a l’hotel veiem que l’edifici que hi ha davant està ple de forats de bala per tot arreu. Si ho sumes tot, l’entorn t’invita a imaginar el que va succeïr en aquest païs fa relativament pocs anys. I la última cosa que t’apareix al rostre és el dibuix d’un somriure. Si fos un somni, de moment el pintaria en blanc i negre. Temps al temps.

Però tornem on érem, i com que llegir és somiar amb els ulls oberts, t’encoratgem a que no els tanquis i dediquis vuit minuts a llegir aquesta quarta crònica del viatge. Després d’esquivar papallones eslovenes, l’entrada a Croàcia va resultar complicada. Vam començar el país visitant el parc natural de Plitvice, una bellesa de la natura formada per llacs i cascades que un no es pot perdre. Però no descriuré el paisatge del lloc. No sóc poeta. Millor visita’l si en tens l’ocasió. El que destacaré és que feia anys que no muntava una tenda de campanya. Qué fàcil sembla a les fotos, però què difícil és quan hi estàs posat! Però el pitjor no és montar-la, sinó desmontar-la i fer-la quebre a aquell saquet que encara avui em pregunto com col·loquen quelcom tan gran en un lloc tan petit. Però bé, amb una mica de trampes, al final ho vam aconseguir. Tan de bó hagués estat amb nosaltres el manetes d’en Dani per ajudar-nos i la Judit per animar-nos amb una cervesa a la mà! Muntant-la vaig recordar aquell episodi dels Simpsons en el que en Homer es compra una piscina per montar al seu jardí, i acaba muntant un estable.

Però lo pitjor del viatge fins al moment va ser el que va succeïr l’endemà. De camí a Senj, a la roda d’en Richard no se li va ocórrer res més que fer el mateix que al protagonista d’una de les cançons de la Laura Pausini: S’en va anar. Entre que plovia, era baixada, feia curva, l’asfalt estava moll i era llis com el gel, el pneumàtic ja estava gastat, l’elevat pes del darrera, i que per primera vegada a la meva vida escoltava música dins d’un casc (en aquest cas era de Jason Mraz, que és tan relaxant que un dels massatges del meu bon amic Sergi Escribano), va passar el que tenia que passar. No estava del tot concentrat i vam petonejar el terra per primera vegada. A més, a la tenda de campanya no havia dormit gaire bé i tenia son. I ja se sap, la son triplica el risc d’accidents de trànsit. Quina paradoxa. Visquent el nostre somni vam tenir un petit malson. Sort que no corriem gaire i que la carretera estava sense trànsit. De lo contrari, no sé si estaries llegint aquestes paraules. Per altra banda, sort que anavem ben equipats. Al meu guant dret se li ha obert un forat que no em vull ni imaginar com m’hauria quedat la mà si no l’hagués portat posat. Segur que el meu os hagués vist la llum del dia per primera vegada a la seva vida.

Però com que el més important és no deixar de fer res per culpa de la por, ens vam aixecar, vam incorporar en Richard del terra, que no va ser tan difícil com imaginava, i vam continuar el nostre camí cap a Senj, que afortunadament ja era força a prop.

La moto estava força bé. La maleta del darrera i el protector frontal van esmorteir perfectament el cop. En Richard només va perdre un troç d’intermitent i la cúpula va patir una petita ratllada. Seran, a partir d’ara, les seves primeres cicatrius. Suposo que era inevitable i que tard o d’hora havien de crear-se. Aquestes seran les primeres impremtes del nostre somni.

Un cop a Senj vam reposar un parell de dies. A més de bonic i tranquil, era bona notícia veure que els preus començaven a baixar, sobretot el de les habitacions. A mesura que vas avançant en el camí, els hotels deixen de tenir el monopoli i comences a trobar moltes cases particulars que lloguen els seus dormitoris a molt bon preu.

Però el millor encara havia d’arribar. Des de feia anys que tenia el somni de conduir per la E65, una de les millors carreteres d’Europa per recórrer amb moto. Durant hores vas resseguint un penyasegat que talla el mar Adriàtic, i si vas amb un casc modular i el portes obert, has d’anar amb compte que no t’entri cap insecte a la boca, doncs és difícil tenir-la tancada davant d’un paisatge com aquest. La moto es transforma en un pinzell que va dibuixant una suau línia que separa el mar de la terra i que en ocasions pinta un poblet de mar similar on vivien els protagonistes dels Goonies.

Maleïda mosca.

De les carreteres croates destaquem dues coses: la primera és que moltíssima gent atura el seu cotxe per orinar, sense importar-li que el vegin. No dic que al nostre país no succeeixi, però el cert és que quan es fa, la gent acostuma a amagar-se darrera d’un matoll o un arbre. Aquí no. No hi ha problema. I per la meva part, tampoc. I la segona és que en moltes de les benzineres hi ha un parell de noies jovenetes lleugeres de roba que s’ofereixen per netejar-te el vehicle amb una galleda d’aigua i sabó al costat. Suposo que viuran de les propines, i segur que en poden guanyar força, doncs acostumen a ser o bé “Defcon 1” o bé “Defcon 2”. I et preguntaràs què significa lo de “Defcon”, oi? No hi ha problema. Jo t’ho explico. Des de fa anys qualifico les dones en 6 grups, denominats “Defcon”. “Defcon 1” és guapa i simpàtica. “Defcon 2” és guapa i estúpida. “Defcon 3” és normal i simpàtica. “Defcon 4” és normal i estúpida. “Defcon 5” és lletja i simpàtica, i “Defcon 6” és lletja i estúpida. Sempre segons el meu gust, és clar. I és tan difícil trobar una “Defcon 1” com una “Defon 6”, però tinc la suficient edat per poder-te confirmar que ambdós grups existeixen. Hi ha altres maneres de qualificar als homes i a les dones. Per exemple, la del meu amic Francisquet, que les agrupa en 3. Però no seré jo qui ho expliqui. Només us diré que la seva dona, la Olguita, és del grup 1 i es mereix el millor. Suposo que, per aquest motiu, també té en Francisquet.

Però tornem al tema que ens ocupa: el viatge. I així, dibuixant la costa, vam gaudir com nens fins arribar a Split, una bonica ciutat amb un centre històric que invita a prendre molts gelats dins d’un paisatge fabulós. Vam aprofitar que la ciutat era gran per visitar la casa BMW, on ens van arreglar l’intermitent i van retocar la cúpula d’en Richard. Per no tenir que esperar les peces de recanvi, el mecànic ens va suggerir la solució de cedir-nos les peces de la seva pròpia moto. Ell aniria sense peces fins que arribéssin les noves. Durant un parell de setmanes aniria sense intermitent i sense un ferro de la cúpula. Si estàs llegint aquestes ratlles, mil gràcies per el favor!

A Split vam tenir que arreglar un petit malentès que es va crear amb la crònica 2 que acabavem de publicar el dia abans. Dins l’escrit, vam dissenyar una esquela amb els nostres noms per expresar la idea que tan la Lore com jo començavem a morir perquè aquesta aventura ens aniria netejant l’esperit. El problema és que si veus una esquela a internet amb el nom de la teva filla i del teu gendre, i no parles cap dels tres idiomes oficials de la web del projecte (català, castellà o anglès), pot ser que interpretis el pitjor. I això va ser el que va succeir amb la mare de la Lore. Al baixar de la moto, teniem 1.000 trucades de la Constanza, la meva sogra. La pobre, al veure l’esquela, va pensar el pitjor. Havia estat plorant tot el matí fins que la vam trucar per tranquilitzar-la. Tot i que aquesta no era la intenció, has donat mai un susto a la teva sogra més gran que aquest? Et reprto a superar-lo!

Dos dies més tard, vam continuar el nostre camí per la carretera 8 direcció a Dubrovnik, una altra carretera de somni per amants de la moto. I si Split ja ens va agradar, Dubrovnik ens va encantar. Entrar al casc antic d’aquella ciutat medieval i perdres entre els seus carrers rocosos és el millor que es pot fer per evadir-te de tot sense voler.

I tres dies més tard, quan pensàvem que ja haviem visitat el que més ens agradaria d’Europa, vam entrar a Montenegro, un país totalment desconegut per a nosaltres. I als pocs kilòmetres de recorre’l, sense saber-ho, es va transformar en el millor del viatge fins el moment. Tan per les seves carreteres com per el seu fabulós paisatge. Vam visitar Kotor, que és parada obligatòria, i Budva, una ciutat costera ideal per passar unes bones vacances. I ens vam quedar tres dies a Bar, una altra ciutat costera més tranquila on vam aprofitar per descansar i fer allò que tan m’agrada en certes ocasions: res. O dit d’una altra manera, platja, piscina, cerveses a chill outs, dormir i menjar. I poca cosa més.

Però no tota la estància a Bar va ser tranquila. Durant una de les nits va passar quelcom que tard o d’hora havia de passar. La Lore i jo estavem reposant a l’habitació de la casa de la família que ens hospedava, i vam sentir com a en Richard li estava molestant alguna cosa, doncs va activar l’alarma per queixar-se i avisar-nos. Ràpidament vaig sortir de l’habitació per anar directe al carrer. Vaig parar l’alarma i després de mirar al voltant, vaig veure que no hi havia ningú. La família amb la que estàvem em va dir que un parell de nois es van apropar a la moto i la van tocar per fer-se una foto, fet que a Richard no li va entussiasmar. La moto comença a ser una atracció. No em vull ni imaginar què ens passarà amb ella a la Índia. Però no fa falta anar tan lluny. De fet, el proper cop que sentirem la seva alarma serà a Istambul, i en aquesta ocasió a altes hores de la nit. Però tot al seu temps. Ara no toca.

I va ser a Bar on vaig recordar aquella frase d’en John Lenno que diu “la vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent uns altres plans”. Doncs com sempre no és bo generalitzar i en ocasions no és així. En aquests moment no tenim un altre pla millor que aquest. Està passant el que volem que ens passi, sense insistir en voler que succeeixi res més. I per avui ho deixarem aquí. Escriure aquesta crònica està costant moltíssim. Tu no ho veus, però entre paraula i paraula que teclejo espanto una mosca que no deixa d’aterrar a diferents parts del meu cos. Les meves mans intenten allunyar-la com les vaques fan amb les seves cues. Però ni cas. No s’en va. Serà que a ella sí que li agrada la olor de llibertat?

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line, gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies  a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.

Els cecs somien. Pensar que les persones cegues no somien o somien “en negre” és un error molt freqüent. Tan els cecs congènts (és a dir, de naixement), com el que pateixen ceguera degut a una enfermetat o accident somien. Tot i que els que van arribar al món sense la capacitat visual desenvolupada no puguin veure imatges als seus somnis, sí que involucren altres sentits: oide, tacte i olfacte. Per la seva banda, les persones que van perdre la vista durant la seva vida sí que recorren a imatges durant els seus somnis.

DEDICACIÓ.

Aquesta crònica està dedicada a uns amics sense els que ara mateix no podries estar seguint aquesta aventura. Es tracta de la gent de Zoo Studio, de Vic, que van dissenyar aquesta web amb molta paciència. Es tracta de bona gent i millors professionals. A tots ells una abraçada molt forta, forta. A tots ells i a l’Anna, la parella d’en Gerard, els millors amics que tinc a Taradell des de fa anys i que sé que sempre tindré.