Capítol 6. El bisturí oxidat (Índia – part I).

30 de setembre de 2014.

Estimada àvia,

Aquesta crònica només està dedicada a tu.

P.D.: Sé que no entens molt bé això que estem fent. Em refereixo a que haguem deixat la feina i que ho haguem venut tot per iniciar un viatge absurd quan gairebé tinc 40 anys i el país està com està. Però com em coneixes bé, també sé que saps que penso que la vida és com el souvenir que et vaig portar d’Estocolm, aquell que té forma de bola de vidre amb un decorat d’un poblet al seu interior, i que s’ha de xarbotar amb la mà de tan en quan per tal d’alçar la neu que reposa a la seva base i recuperi així una bellesa encara més gran. I potser penses que vam començar aquest viatge per escapar de les nostres vides, i segurament tens part de raó, però jo et diré que viatgem perquè el que no volem és que el que se’ns escapi sigui la vida. Perquè quan marxem d’aquest món, marxem convençuts que ho hem donat tot, sense poder-nos lamentar de les oportunitats que vam tenir i que no vam aprofitar, com els hi va ocórrer als pacients de la infermera Australiana. Abans de partir ens agradaria haver complert el màxim de somnis.

Però també sé que no diràs res. Els teus pensaments quedaran en això, pensaments, i acceptaràs que emprenguem aquest viatge sense voler interferir en la nostra voluntat. A més, crec que en el fons també t’agrada, doncs t’apassiona rebre les postals que t’enviem de cada país que visitem, o t’agrada llegir el nostre dia a dia en el nou Tablet que us heu comprat únicament per poder-nos seguir.

I com que no seré jo qui et decebi, aquí tens un petit resum de com va ser el nostre aterratge a un dels països més peculiars que existeixen al món: L’Índia. I l’hauré d’iniciar amb una mala notícia, doncs l’entrada al país no va ser molt positiva.

Va ser poc abans de pujar a l’avió, a Istanbul, quan la meva panxa va començar a fer-me malt. No era un dolor normal. Vaig intentar solucionar-lo visitant els serveis de l’aeroport, però la solució no anava per aquí. Vaig pensar en aguantar una mica amb l’esperança que em passés. A més, poques més opcions tenia, doncs en pocs minuts embarcàvem a l’avió. Vaig aguantar i aguantar, dissimulant el dolor per tal que la Lore no patís. Els que la coneixem bé sabem que és un esperit de iaia com el teu atrapat a un cos de noia, i per això coses com aquestes li poden afectar molt. I així vaig estar fins que vaig arribar al meu seient. L’avió es va enlairar i el dolor anava disminuint a poc a poc. Fins i tot va semblar que desaparegués del tot. Potser va ser degut a la pel·lícula que vaig triar per veure i que em va agradar força, titulada “Nebraska”. Es tracta d’una petita joia que et recomano des d’aquestes línies. Però al acabar, el dolor va tornar intermitentment. I així fins que vam arribar a Mumbai a les 6 del matí. Un cop allà va semblar desaparèixer del tot. Però ni molt menys. El turment seguiria unes hores més tard.

Com no podia ser d’una altra manera, l’arribada a l’Índia va ser com és el país: rara. Només aterrar, ens col·loquen com xais a una cua i ens fan omplir uns papers conforme no hem visitat països amb risc de contagi de l’èbola, la nova epidèmia de moda. Va ser estrany, perquè davant meu hi havia un home que va intentar subornar al que repartia els papers amb uns quants bitllets amagats a la mà. El repartidor no se’n va adonar, però sí el seu company, que va saltar davant el subornador amb eufòria preguntant-li “how can I help you?”.

Quan per fi vam aconseguir entregar el certificat va arribar el moment de creuar la frontera de l’aeroport. Vam arribar a aquelles casetes on et demanen el passaport i que has d’esperar al teu torn. Mentre esperàvem el nostre, vam veure una pobre espanyola d’uns 50 anys mostrant dos passaports, el seu i el del seu marit (suposo), que estava tirat al terra 10 metres més enllà borratxo com una cuba insultant-la amb paraules que no vull reproduir aquí per si de cas ho llegeix algun nen.

La pobre dona no només va patir els atacs d’aquell home, sinó que també va haver d’aguantar que la seva cua no avancés, fet que posava nerviosos a tots els afectats. Fins que el seu marit (suposo) es va incorporar com va poder i va anar fins al mostrador fent tombarelles. En aquell moment, un policia va acompanyar la parella feliç cap a una habitació. Mai més en vam saber res d’ells.

Com que eren les 6 del matí, vam decidir esmorzar a l’aeroport per carregar les piles. Era el meu segon viatge a l’Índia, per això sabia que a la Lore potser li costaria un xic adaptar-se. L’Índia és dura. Molt. Per això no tenia pressa a agafar un taxi i entrar a la selva de Bombay. Preferia agafar una mica d’aire abans d’endinsar-nos en aquella ciutat de 80 kilòmetres de diàmetre plena de gent en la que no hi ha cotxe que no toqui la botzina. Tots la utilitzen. A tota hora. Encara que no passi res. Passen més temps amb el dit a la palanca de la botzina que amb la mà al canvi de marxes. Em pregunto què els hi deuen ensenyar a les auto-escoles (si és que n’hi ha). Segur que la primera lliçó es titula “Tocar la botzina en tot moment”. Fa poca estona he vist a un cotxe que no tenia cap vehicle a 10 metres a la rodona i l’estava utilitzant. Per què?. Cap a qui?

Mes o menys cap a les 7 ens vam decidir i vam anar al centre, on ens vam trobar el Modern Hotel. I no t’ofenguis àvia, però tu tens molt més de modern que aquell hotel amb habitacions minúscules plenes d’humitat que poden arribar a deprimir a qualsevol pallasso amb un nas de segona mà.

Com que no teníem ganes de passar molta estona a aquell forat, vam decidir deixar les bosses i anar a fer un tomb. El carrer de l’hotel era el típic d’aquest país, amb brutícia per tot arreu, un aire que transporta un olor fermentat que penetra al teu esperit i que deixaria grogui al mateix Jean-Baptiste Grenouille, un soroll etern que s’instal·la a les entranyes del teu cervell, amb gent i animals de tota mena sortint per tots els seus racons.

I va ser llavors quan el meu dolor va tornar a recobrar vida. De fet, mai havia marxat, però fins aquell moment havia estat de poca intensitat. Vam decidir anar a un “shopping center” on ens van registrar a fons abans d’entrar a veure si trobàvem una mica de tranquil·litat i una farmàcia, però no hi va haver sort. Allà no hi havia cap de les dues coses.

Pel que vaig descriure a la Lore, em va dir que tenia tots els símptomes d’estar patint un atac d’apendicitis. Estàvem desesperats. La única cosa que volíem era haver de visitar un hospital d’un país com l’Índia. No m’imagino estirat a una llitera bruta davant d’un metge amb un bisturí oxidat a la seva mà a punt d’obrir-me amb un títol d’Universitat de dubtosa procedència penjat a la paret del seu despatx.

Però el dolor no disminuïa. I quan vius aquest tipus de situacions te n’adones que la vida és un instant que, en ocasions, pot semblar més llarga del que realment és. Tan ràpid que passa el temps quan tot va bé! No obstant, quan tens dolor a alguna part del cos, el temps s’alenteix i s’allarga com un blandiblub, que mai s’acabava. Davant d’aquesta situació, vam optar per agafar un taxi per tal que ens conduís a la farmàcia més pròxima. El pobre no entenia res. Així que es va aturar al mig del carrer i va preguntar a una munió de gent si algú parlava anglès. Afortunadament n’hi va haver un que li va traduir la paraula “farmàcia” en hindi. I en deu minuts de bogeria al volant va aparèixer davant nostre com per art de màgia. El taxi es va aturar i la Lore va saltar ràpid del vehicle i hi va entrar. Des del cotxe vaig veure que parlaven molt i ja patia que la cosa no anés bé. No obstant, en uns minuts va tornar amb unes pastilles, que em vaig prendre a l’acte. I així vam tornar al forat del Modern Hotel a esperar que sorgissin el seu efecte miraculós. I efectivament el dolor gairebé va desaparèixer. Vam aprofitar per relaxar el cos davant de tant d’estrès i tanta son i el vam deixar dormir. A les poques hores, ens vam despertar i el dolor gairebé havia desaparegut. Vam optar per aguantar a veure com evolucionava. Em vaig prendre una pastilla cada sis hores, i així vaig anar oblidant el dolor, amb l’esperança que no tornés. Lentament tot va tornar al seu estat natural i va quedar en un ensurt que, segons la meva infermera particular, podia tornar a succeir en qualsevol moment. El seu diagnòstic, efectivament, era que havia tingut un petit atac d’apendicitis. Si tornava i era més fort, no tindríem més remei que trucar a la porta d’un hospital.

Com que el centre de Bombay és un caos total i és molt car per tractar-se de l’Índia, vam decidir buscar un hotel a les afores on hi dormiríem tres nits, les suficients per estudiar què faríem mentre esperàvem la moto, que havia d’arribar com a molt tard uns 25 dies. Així doncs, vam decidir agafar un tren durant 13 hores i dirigir-nos a Goa, una bombolla dins de l’estrès de l’Índia que fins l’any 1961 havia estat una colònia Portuguesa. No ens apassiona haver d’esperar la moto, però no tenir-la també ens permet viatjar amb el mitjà de transport més popular del país: el tren, l’herència que van deixar els anglesos durant la seva conquesta, conjuntament amb el criquet, l’esport nacional del país, i l’idioma. Si es visita l’Índia, pujar a un dels seus vagons i experimentar les sensacions que s’hi viuen és gairebé obligatori. I com que aquesta vivència es mereix un capítol a part, ja en parlarem més a fons no en la propera crònica, sinó a la següent, titulada “Concert de roncs, pets i rots en do major”. Cada cosa al seu temps.

I així va ser la nostra entrada a l’Índia, un país que sembla estar ple de nens (els nens són nens i els adults són nens amb bigoti) i en el que tot sembla estar al revés. El que a Europa entenem com un símbol nazi, aquí, el logotip que utilitzava Hitler, invertit, és un símbol de la pau que el pots trobar dibuixat per tot arreu; aquí pots veure homes amb altres homes caminant donant-se la mà, però no perquè siguin gais, sinó per tal de demostrar la seva amistat; aquí, per dir que sí, balancegen el cap de la mateixa manera que a la resta del món la “asentamos” per dir que no; aquí la gent no té problemes en baixar-se els pantalons o pujar-se les faldes al mig del carrer per posar el cos en suspensió i defecar davant dels teus ulls, i després utilitzar la mà esquerra per netejar-se (la dreta l’utilitzen per menjar); eructen i es tiren pets al teu costat mentre estàs menjant, o tiren escopinades al terra sense cap mena de problema, i realitzant un soroll que a Europa i molts altres llocs del món qualificaríem de fastigós. Però aquest és just el problema. Si vols visitar l’Índia, no intentis entendre res. Ni se t’acudi comparar la seva cultura amb la teva. Si ho goses fer, pots acabar boig i pot que et superi. Coneixem casos de persones en els que venien a passar un mes i no van durar ni tres dies. L’Índia és dura. És una bogeria. I com que diuen que la intel·ligència no és cap altra cosa que la capacitat d’adaptació al canvi, nosaltres procurem fer-ho tan bé com podem. Si aquí tot és al revés, nosaltres ens emmotllem. Si vols sobreviure a un país com aquest no hi ha cap més remei.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line, gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.