Capítulo 12. Diari d’uns somiadors terminals (Tailàndia, Malàisia i Singapur).

Divendres, 31 d’octubre de 2014. “Retorn al futur”.

Sense un Delorian, però amb moto, tornem al futur. Entrar de nou a Tailàndia suposa viure a l’any 2.558. Després de creuar la frontera de Cambodja, arribem una altra vegada a Bangkok. Tot i que en ocasions conduïm per l’acera com fan molts altres motoristes, per creuar els 10 kilòmetres per dins la ciutat per arribar una altra vegada a Khaosan Road, triguem 4 hores.

Dissabte, 1 de novembre de 2014. “Dijous”.

La Lore em pregunta si estem a divendres. Li contesto que crec que avui és dimarts.

Diumenge, 2 de novembre de 2014. “El Sr. Pinat”.

Abandonem Bangkok per dirigir-nos cap al Sud, direcció a Malasia. Evitant l’avorrida autopista, les carreteres son fantàstiques. Gaudint-les arribem a Prachuap Khiri Khan, una ciutat costera preciosa on coneixem al Sr. Pinat, que ens canta una cançó asseguts a un mur davant del mar. Sembla un home serè i tranquil. El que sí és segur és que de totes les persones a les que hem preguntat el seu somni, ell és qui respon més ràpid. Ho té claríssim: veure la neu.

Dilluns, 3 de novembre de 2014. “Palíndrom”.

Quan passes tantes hores conduint, sota el casc no pares de buscar fórmules per entretenir-te. En aquesta ocasió, procuro recordar algun palíndrom (paraula o frase que es llegeix igual d’esquerra a dreta, que de dreta a esquerra). Recordo aquesta:

“Ai, fa mal la màfia!”

Dimarts, 4 de novembre de 2014. “Hotel amb pàrquing”.

Arribem a Pukhet, que ens decep una mica. Busquem un hotel amb pàrquing per deixar-hi la moto mentre cerquem la manera d’agafar un vaixell per dirigir-nos a Kho Phi Phi.

Dimecres, 5 de novembre de 2014. “Torres d’emergència”.

Després de dues hores i pico, arribem a Kho Phi Phi, la illa tailandesa que més danys va patir al tsunami de fa 10 anys. Després de visitar-la per primer cop just un any abans del tsunami, al 2003, l’esperava més canviada. Però no ho està tan. Més o menys la seva realitat encaixa amb el record que guardava d’ella. El que sí es diferent és lo preparada que ara està per patir un altre tsunami. Hi ha torres d’emergència a diferents punts de l’illa, així com senyals d’alerta i indicacions en cas que s’albiri una altra onada gegant.

Gaudim de l’illa durant 5 dies, que aprofitem per relaxar-nos i carregar piles. Les necessitarem per l’accident que patirem als pocs dies d’entrar a Malasia.

Divendres, 7 de novembre de 2014. “Geko”.

Per fi sentim el cant d’un Geko, un animal semblant a una sargantana, però de color marró clar amb una ventosa a cada dit. Quan vaig venir fa 13 anys es sentien per tot arreu. Ara és un miracle poder-lo escoltar. Es tracta d’un crit que s’executa seguint un munt de passos. En primer lloc se sent una inspiració d’aire que es repeteix durant unes tres o quatre vegades (cada una d’elles és més intensa que l’anterior). I quan aquesta finalitza, es sent un crit tan intens com estrany. Es tracta d’un so que sembla pronunciar la paraula “geko”. El curiós del cas és que és similar al toc d’una botzina que produeix un d’aquells ànecs de plàstic que hi ha a algunes banyeres i que té dos tons, segons s’inspira o expira l’aire. El “ge” sembla el moment en el que l’ànec de plàstic inspira l’aire, i el “ko”, que s’allarga considerablement (“koooooo”), i que té menys potència que el “ge”, sembla el moment en el que l’expira. “Ge-kooooo”. El curiós és que aquest so se sent repetidament en unes quatre o cinc ocasions, i cadascuna d’elles és més fluix que l’anterior, de tal manera que l’últim crit en prou feines se sent.

Els més vells expliquen que si sents un Geko repetir set vegades la paraula “geko” d’una tirada, tindràs fortuna. I si s’escolta després d’un part, el nen acabat de néixer la tindrà tota la vida. Nosaltres no vam tenir la sort de sentir-lo set, ens vam quedar en sis. Però en aquests moments ens considerem els sers més afortunats del món, i més amb aquesta companyia a la que li acabes agafant certa estima i respecte.

Dissabte, 10 de novembre de 2014. “La platja”.

Com és obligatori, visitem l’illa on es va rodar la peli “La platja”. La pena és que plou com mai, i lo bo és que aquest fet evita que la platja estigui saturada de gent.

Diumenge, 9 de novembre de 2014. “Tros de pel i monedes”.

Encara a l’illa, celebrem el Loy Kratong Festival. Es tracta d’una festa on la gent prepara rams de flors amb espelmes amb un tros de pel i unes monedes dins per acabar dipositant-lo sobre l’aigua del mar. Just en aquell moment s’ha de demanar un desig.

Dilluns, 10 de novembre de 2014. “Retorn al present”.

Tornem a Pukhet.

Dimarts, 11 de novembre de 2014. “Reposant”.

Agafem la moto i ens dirigim a Krabi. A la Lore li encanta. Ens hi quedem dos dies i ella aprofita per realitzar una excursió amb vaixell per diferents illes.

Dijous, 13 de novembre de 2014. “Millorant el món”.

La nit abans d’entrar a Malasia la passem a Satun, a 30 kilòmetres de la frontera. Volem apurar al màxim els dies a Tailàndia abans que finalitzi el nostre visat. És lo mínim que podem fer amb un país que ens ha tractat tan bé, oblidant i perdonant el policia del primer dia.

Ens allotgem a un ressort que ens ofereix una caseta per només 10 dòlars. Però no només és econòmic i de qualitat. Els seus treballadors son encantadors. D’aquelles persones que ajuden al món a ser una mica millor.

Divendres, 14 de novembre de 2014. “Entrada a Malasia”.

Creuem la frontera i entrem a Malasia. Canvi de país. Els preus pugen i la qualitat disminueix. Hi ha molts canvis. La religió passa de ser budista a musulmana. La presència dels 7Eleven que tan havíem utilitzat al país del somriure disminueix, així com el seu funcionament.

Dissabte, 15 de novembre de 2014. “Pont etern”.

Visitem l’illa de George Town, creuant un pont de més de 10 kilòmetres. Tenim la intenció de passar-hi una nit, però el trànsit ens agovia i els hotels, a més de cars, estan plens. Així doncs, tornem a creuar el pont i ens dirigim cap a Ipoh.

Diumenge, 16 de novembre de 2014. “Ipoh”.

Descansem un parell de dies a Ipoh. Aprofitem per visitar unes coves amb budes gegants. Queda menys per el segon accident en moto que ens marcarà el destí del viatge.

Dimarts, 18 de novembre de 2014. “Homòloga”.

Arribem a la capital, Kuala Lumpur. Una ciutat molt ordenada, amb poc trànsit i molt pensada per a vianants. Ens allotgem al barri xino, davant de Jalan Petalin, de Petaling Street, el carrer homòleg de Khaosan Road de Bangkok, on també pots trobar de tot.

Dissabte, 22 de novembre de 2014. “Centres comercials”.

Visitem la ciutat mitjançant un autobús que és gratuït per tot el món. Veiem les famoses torres bessones, un museu musulmà on la Lore s’ha de vestir de manera especial, i ens n’adonem que és una ciutat plena de centres comercials. Tots ells gegants. Alguns s’uneixen entre si mitjançant ponts flotants. Tenen tan espai que en un d’ells hi ha una escola i un parc d’atraccions al seu interior. I per si no és suficient, una muntanya russa que passa per sobre de les botigues dels seus pisos.

Ens sembla curiós que la gent que porta moto es col·loca la jaqueta del revés (de manera que la cremallera queda a l’esquena), i que quan utilitzen el telèfon mòbil, molts se’l col·loquen també al revés, de tal manera que la pantalla de cristall i l’altaveu mai els toca l’orella, sinó que queda a l’altra banda.

I una altra curiositat positiva és que sembla una ciutat sense mosquits. Durant la nostra estància, no ens en pica cap.

A la nit visitem les torres bessones. Espectaculars.

Dilluns, 24 de novembre de 2014. “Accident, robatori, ensurt i retrobament”.

És un dia especial. Després de 25 anys sense veure’ns, sortim de Kuala Lumpur per dirigir-nos cap a Singapur i reunir-nos amb en Joaquim Mascaró, un amic amb qui vaig estudiar l’E.G.B. i que des de fa un any viu al país de les regles.

Als pocs kilòmetres de Singapur, realitzant una corba per el carril reservat a les motos, veig que hi ha un cotxe aparcat al mig del carril. Anem directes cap a ell a uns 90 kilòmetres per hora. A la meva dreta hi ha dos camions amb tràilers que m’impedeixen incorporar-me al seu carril. Només hi ha una solució si no volem xocar amb el cotxe: abandonar l’asfalt de l’autopista per l’esquerra, entrant a la zona amb herba de no més de 70 centrímetres d’amplada (si vaig més a la dreta, caiem per un bosc).

D’aquesta manera avancem el cotxe parat per la seva esquerra conduint per l’herba a uns 70 kilòmetres per hora. Assolit. Hem esquivat el cotxe. Ara ve el següent obstacle: un guarda rail d’aquells que tan odiem els motoristes. És a uns 30 metres i ens hi acostem ràpidament. Només hi ha una solució: tornar a entrar a l’asfalt de l’autopista girant cap a la dreta. El problema és que anem paral·lels a l’asfalt, i aquest és a uns 5 centímetres per sobre l’herba, formant una mena de graó. Però no hi ha més remei. Giro el manillar per pujar una moto amb més de 500 kilos de pes i ho aconseguim, però aquesta comença a tremolar com una esquizofrènica i acabem petonejant el terra.

Afortunadament sembla que no ens hem fet molt mal (aparentment). La Lore, enfadada, llença el casc fora de la calçada cap a l’herba i es dirigeix al cotxe que estava aturat amb el conductor parlant per telèfon. Aquest penja i es dóna a la fuga.

Als pocs segons, s’atura un noi amb moto per ajudar-nos. Sembla bon noi i truca a la policia. No obstant, abans de marcar el telèfon i aprofitant la nostra desorientació, ens recull les jaquetes del terra posant la mà a la butxaca per robar-nos el mòbil. Mentre, surto de l’autopista per anar a recollir el casc de la Lore, que reposa damunt de l’herba. Abans d’agafar-lo, miro el terra i a dos passos meus veig una cobra negra com el petroli que em mira fixament. Reculo lentament uns passos per no enfadar-la. L’esquivo, recullo el casc i torno a l’autopista cagat de por.

Arriba la policia, però no pot fer res. Com estem mínimament bé, i la moto està genial, sense gairebé cap desperfecte, continuem cap a la frontera amb Singapur. Un cop allà, ens aturem per la burocràcia habitual. Ens veuen tan malament que ens porten medicines per curar-nos les ferides, i és quan me n’adono que el meu casc m’ha salvat la vida: d’una cantonada està espectacularment ratllat per culpa de l’asfalt. Com sempre, mil gràcies a Dynamic Line per la seva cessió, sobretodo a JuanDe Sáez!

Encara no sabem com, continuem el camí direcció de la casa d’en Joaquim i la seva família, que ens acull espectacularment bé. És una pena que haguem tingut l’accident just aquell dia, doncs ens hagués encantat poder estar al 100% amb ells, però també és bona sort que l’haguem patit just el dia que quedem amb ell, doncs la seva ajuda serà determinant perquè puguem millorar.

Sopem a casa seva i ens posem al dia de tot. Realment quedem bocabadats. No només per la vida que han assolit del no res, sinó també per ser com son. La seva humilitat, capacitat d’adaptació i sentit de l’atenció i del respecte ens aclaparen. També ens sorprèn la facilitat que tenen per parlar idiomes. Després de viure a tants països diferents, ens deixa atònits veure com es comuniquen amb els seus tres fills. En cinc minuts veiem com són capaços de comunicar-se en espanyol, alemany o anglès. És com si tinguéssim un comandament a distància com el d’una tele i canviéssim d’idioma només prement un botó.

Dimarts, 25 de novembre de 2014. “Pobre monyeca”.

La Lore ha dormit malament per culpa del dolor que sent a la monyeca. Per això ens dirigim a l’hospital, on li diagnostiquen un trencament de monyeca. Haurà de portar escaiola durant dues setmanes.

La resta del dia la dediquem a visitar la ciutat/país. Es tracta d’un espai que respira modernitat pels seus quatre costats i que té tantes normes que en perds el compte. Hi ha una quantitat de senyals de prohibició per tot arreu. Són molt estrictes. Tan, que s’aplica la pena de mort fins i tot pel tràfic de drogues. A més, aparcar la moto és gairebé una missió impossible. Tots els vehicles porten un dispositiu que utilitzen per cobrar-los al moment d’aparcar. Si no el portes, que està prohibit, ho tens difícil. I aquest és el nostre cas. La veritat és que anem una mica perduts.

Per sopar, anem amb l’Anh i en Joaquim al centre de la ciutat, i acabem gaudint d’un espectacle de llums preciós a l’hotel més famós de la ciutat.

Dimecres, 26 de novembre de 2014. “Dia de pluja”.

La pluja ens enxampa per sorpresa al centre de la ciutat/país. Aparquem il·legalment on podem i esperem hores i hores a que deixi de ploure, que no és fins a mitja tarda.

Per la nit celebrem el sopar d’acomiadament a casa de l’Anh i en Joaquim.

Dijous, 27 de novembre de 2014. “Viatge cap a la tomba”.

Ben d’hora al dematí ens acomiadem d’aquesta fantàstica família que ens ha tractat com un dels seus membres. Esperem que no triguem 25 anys més en veure’ns. Quan trops gent així, et sents afortunat i la última cosa que desitges és perdre’n el contacte.

I de tornada a Malasia, matant el temps pensant sota el casc, recordo una afirmació d’en Hunter S. Thompson, que després del nostre segon accident anem complint rigorosament:

– La vida no hauria de ser un viatge cap a la tomba amb la intenció d’arribar fora de perill amb un cos bonic i ben conservat, sinó que més bé s’hi ha d’arribar derrapant de costat, entre una flamarada de fum, completament desgastat i destrossat, i proclamant en veu alta “Uf! Quin viatge!”-

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line, gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.

Funció neurològica. Tot i que els experts no ho tenen del tot clar, consideren que els somnis serveixen per reparar i ordenar la memòria i recuperar per posar a punt funcions cognitives per la vigília.

DEDICATÒRIA.

Dediquem aquesta crònica a l’Anh, en Joaquim i als seus tres fills, que ens van cuidar amb paciència quan més ho necessitàvem i que ens van marcar molt positivament quan menys ho esperàvem. Una abraçada sincera i no tardeu a veure la peli. És obligatòria!!!

INSPIRACIÓ: “DALE VIDA A LOS SUEÑOS”.

MARIO BENEDETTI.